Catalunya i l’espoli fiscal

Cada vegada estic més sorprès de veure que en les tertúlies polítiques ningú parla de l’espoli fiscal que afecta el nostre país. Aquest espoli és una rèmora per a la nostra economia. A Catalunya, des de fa anys, cada vegada hi ha més gent que pren consciència i comença a veure amb els números econòmics, deixant al marge colors polítics, que la diferencia que hi ha entre els ingressos aportats des de Catalunya a l’Estat espanyol i les despeses dels serveis que el sector públic central destina a Catalunya és molt negativa per als catalans. És una realitat que no té oposició. A aquest saldo l’anomenem dèficit fiscal. Cada any tenim un dèficit fiscal aproximat del 8% del PIB, que representa uns 16.000 milions d’euros. El problema és que ens toca cada any i que amb el temps s’ha incrementat. L’any 1986 representava 1.076 euros per habitant i el 2009 havia augmentat a 2.251 euros. De fet, Catalunya aporta a l’Estat espanyol 16.000 milions més dels que rep.

En resum, la Generalitat ha calculat que el dèficit fiscal anual que ha experimentat el nostre país des del 1986 fins al 2009, 24 anys, és de 289.724 milions d’euros. O sigui, que Catalunya ha contribuït a la resta de l’Estat amb quasi 300.000 milions a fons perdut, que suposen 44.935 euros per català. Si tot plegat ho comparem amb altres territoris similars a Catalunya, amb unes rendes iguals, i calculem la balança fiscal amb una metodologia similar, tenim, per exemple: Massachusetts (2% del PIB), Califòrnia (3%), el Canadà (3%), Flandes (4,4%). És evident que Catalunya no està en la mateixa situació. En definitiva, l’espoli fiscal és un llast. Si Catalunya fos independent i pogués decidir sobre els 16.000 milions d’euros de guany fiscal, aquests es podrien dedicar a incrementar la despesa pública, que actualment està per sota de l’europea, per generar un efecte positiu sobre l’economia incrementant la capacitat productiva i creant llocs de treball. En un article de la revista internacional Applied Economics s’analitza l’impacte sobre l’economia catalana si es dediqués el dèficit fiscal a inversió en infraestructures. Les seves conclusions són: entre els anys 2001 i 2010 el dèficit fiscal s’hauria reduït un 1%. El 2010, el PIB català per càpita hauria estat un 9,8% major. Si la reducció del dèficit fos del 3%, el PIB català per càpita hauria estat major en un 32,1%. Si fos del 5%, un 58,3% major. No hi ha cap regió a Europa que suporti les condicions que aplica l’Estat espanyol a Catalunya.

La possible solució per arreglar aquest problema és un canvi en el sistema de finançament de la Generalitat, però totes les gestions amb l’Estat han fracassat. En definitiva, l’espoli fiscal és un dels molts factors que podem afirmar que en una Catalunya independent suposaria un gran avenç. També hi ha altres factors per caminar segur cap a la independència: culturals, lingüístics, històrics, etc. que caldria aclarir i potenciar.

Des de la perspectiva econòmica no són lògics els imports que Catalunya aporta a l’Estat a canvi del que rep. Al final hem de fer el de sempre: pagar i callar.