“No demano la lluna sinó una regla de tres”

Com ella mateixa reflexiona, el seu és un dels “nombrosos casos desgraciats de dones que no tenim dret a la pensió de jubilació perquè ens hem hagut de cuidar de la família, primer dels fills i després dels pares”. Carmen Carrera té 61 anys i com totes les noies de la seva generació va començar a treballar molt joveneta, als 17 anys. D’administrativa, feina que va deixar quan va ser mare, als 25 anys, i que va reprendre quan els seus fills van ser adolescents. Després va cuidar el seu pare, que va tenir una llarga malaltia, i ara s’ocupa de la seva mare, de 90 anys, i de la neta. “Aquest és el paper que ens toca fer a les dones i la nostra vida laboral i de retruc la nostra pensió se’n ressenten”, assegura per reivindicar que cuidar els seus fills no ha estat una opció. “En aquell moment no tenia cap alternativa, quan eren petits no guanyava prou per pagar la llar d’infants.” “I els meus pares també em necessitaven, algú ho havia de fer”, reflexiona.

El resultat de totes aquestes interrupcions és que Carmen Carrera només té tretze anys cotitzats. No arriba als quinze necessaris per cobrar a casa nostra una pensió contributiva de jubilació. “He quedat penjada en terra de ningú –lamenta– perquè o trobo feina amb 61 anys o m’he de treure de la butxaca un mínim de 200 euros al mes durant tres anys, uns diners que no tinc.” Quan li van fer els números a les oficines de la Seguretat Social, li van explicar que si pagava aquest complement li quedaria “una pensió mínima, inferior al salari mínim”, actualment de 735 euros.

Membre de la Marea Pensionista, Carrera no confia en el sistema. “Ja no tinc clar que pagar durant tres anys em garanteixi res; qui m’assegura que no vindrà una altra reforma i encara hauran de ser més anys?”, es pregunta. Igualment, encara que només fossin els tres anys inicials que li van dir, no s’ho pot permetre. “De la meva butxaca no pot sortir, visc de la pensió de jubilació del meu marit, i ajudem els fills i la neta.” És cert que tots dos han pogut fer un “raconet” però critica que se l’hagin d’anar “menjant” perquè no tenen prou ingressos mensuals. “Amb sort ens queden més de 20 anys, i necessitem els diners, no els podem anar gastant”, reflexiona.

Per aquesta dona de Barcelona, el seu problema exemplifica com de malament s’estan fent les coses. “Les dones cuidem la nostra família, però s’hauria de tenir en compte que és un benefici i una aportació a la societat.” Deixa molt clar que no demana res que no sigui de sentit comú. “No demano la lluna, ja em semblaria bé que s’apliqués una regla de tres, cobrar la part proporcional, el que em tocaria de pensió pels anys que he treballat, però que no tinguis dret a res...”, deixa a l’aire. Casos com el seu, assegura, són “un gran fracàs del sistema”.