Economia

El llistó, cada cop més baix

Inés Chaparro, de 52 anys, ha tingut set feines diferents en tres anys perquè només troba contractes temporals i precaris

Ha fet tots els cursos i formacions que li han recomanat

Arian Calvo, de 26 anys, és llicenciat en antropologia i treballa de carnisser

En una de les feines, Chaparro cobrava un complement de 50 euros per estar disponible tot el dia

En els últims tres anys, Inés Chaparro ha tingut set feines diferents. No és una tastaolletes que va canviant de lloc de treball perquè se’n cansa o perquè troba un millor sou o un horari més bo, no ha estat repetidament acomiadada per no haver complert els objectius –al contrari, en totes s’hi ha deixat la pell i l’han acabat felicitant–, no busca ocupacions temporals perquè li vagin bé per compaginar-les amb la vida familiar. Simplement és el que troba. El mercat laboral només li ofereix contractes precaris que, a més, en molts casos voregen els límits de la llei. “Vaig estar de teleoperadora en una empresa de venda de vehicles i em van fer un contracte d’un mes, després un de dos mesos i després d’un mes més”, relata. No hi va haver una quarta vegada perquè, com la mateixa companyia li va explicar, “per llei no en podien encadenar més”. El mateix es va trobar a la feina de telemàrqueting per a una operadora de telefonia mòbil que va aconseguir després. “Aquest cop els contractes van ser de deu dies, un mes i dos mesos, i altra vegada em van dir que ja no me’l podien renovar.” Chaparro té 52 anys, i ara està a l’atur.

“He hagut de parar perquè el cap no m’aguantava més, les condicions laborals han estat dures i en els darrers tres anys no he fet ni vacances”, explica. Havia generat quatre mesos de subsidi i ja els està esgotant, així que torna a enviar currículums. “Miraré si hi ha alguna cosa diferent al que he trobat fins ara però, si no pot ser, hauré de tornar a agafar el que trobi, per molt dur que sigui”, accepta resignada.

Aquesta barcelonina va començar a treballar de molt joveneta ajudant la seva mare, que era modista i tenia un taller de confecció. El primer cop que va treballar assegurada va ser als 19 anys, netejant habitacions d’un hotel, “el que ara en diuen Kelly”. Hi va estar dos anys tot i que no li agradava gens el que feia, fins que va decidir estudiar perquè així podria trobar “alguna cosa millor”. Havia estalviat diners perquè treballant tot el dia, caps de setmana inclosos, no podia sortir i els va invertir en una acadèmia privada, on va fer disseny de moda. La botiga que va obrir no va funcionar i tampoc la inversió feta al taller de confecció dels seus pares. “Vam comprar màquinària per fer-lo més gran pensant que jo m’hi podria dedicar del tot quan els pares es jubilessin però va ser un mal moment, la producció se’n va començar a anar al Marroc i aquí van proliferar els tallers xinesos, que cobraven una quarta part del que cobràvem nosaltres, que ja era poc”, la menta.

Disseny gràfic, l’aposta

Malgrat tot, Chaparro no va desistir. Va continuar formant-se per així tenir més oportunitats laborals i va apostar per “una cosa més moderna”: disseny gràfic. Tenia llavors 25 anys i gràcies als cursos del SOC va sumar més de 1.500 hores en formació, però tampoc va obtenir recompensa. “Quan vaig començar no hi havia mercat perquè la gent no tenia ni ordinador, i quan hi va haver demanda no em valoraven la meva formació perquè ja llavors només miraven els currículums amb carrera”. Arribats a aquest punt, Chaparro vol denunciar una situació en què es troben moltes persones grans, que tenen estudis però no són oficials. “Jo he mirat el programa del grau mitjà de disseny gràfic i he vist que fent totes les assignatures hauria d’haver-hi alguna manera de poder fer algun curs mes per actualitzar-me, sumar el que ja he estudiat i tenir una titulació oficial”, reivindica. De coneixements en té, com ho demostra per exemple el disseny del web de l’associació espai de ciutadania de l’Hospitalet de Llobregat. “Faig coses de disseny gràfic però cap cobrant, totes de voluntariat.”

Com tantes dones, també la criança ha passat factura a Chaparro. Quan va tenir el seu fill es va dedicar a cuidar-lo fins que va tenir sis anys i retornar al mercat laboral després d’aquest parèntesi va ser molt complicat, sobretot perquè era l’any 2008 i la crisi ja es feia sentir. Va fer cursos de disseny gràfic per reciclar-se i va confiar que trobaria feina del que havia estudiat però va ser impossible. “Primer vas mirant de no agafar qualsevol cosa, però després vas abaixant el llistó.” Va abaixar-lo tant que fins i tot va acceptar l’extrema precarietat a canvi d’un (mini)sou: ni mil euros per 40 hores setmanals, 800 euros quan ha fet de teleoperadora.

El pitjor, indica, va ser quan va treballar netejant i condicionant sales VIP i de reunions a l’aeroport del Prat. “Em van fer quinze contractes diferents en un any, amb diferents còmputs d’hores i horaris sempre canviants, hi ha una clàusula de disponibilitat i per 50 euros al mes et podien trucar en qualsevol moment i dir-te que hi havies d’anar, que calia cobrir algú”, relata. “I has de tenir una molt bona excusa o ja no cobres els 50 euros i molt probablement no et renovaran el contracte”, remata.

El marit de Chaparro és autònom, un muntador de mobles que també ha estat afectat per la crisi de la construcció, i arribar a final de mes ha estat moltes vegades complicat. “Hi ha hagut setmanes que ell no treballava i fèiem servir els estalvis per pagar els autònoms, per això al final agafes el que sigui, perquè has de pagar factures i el nen necessita ulleres i plantilles.” Ara té 17 anys i “haurem de començar a pagar estudis”, recorda. Al seu fill li agradaria dedicar-se al disseny de videojocs i, tot i que és una professió amb bones perspectives laborals, Chaparro ja no es creu res. “Diuen que té futur, però és que a mi també m’ho deien, jo he fet tot el que m’han dit, tots els cursos i la formació que m’aconsellaven, des de jardineria fins a auxiliar administrativa, i al final no he trobat res, ja no sé si he tingut mala sort, m’han fet una maledicció o què passa.” Conèixer els companys d’Assat50, l’associació d’aturats més grans de 45 anys de l’Hospitalet de Llobregat, va ser per a ella terapèutic. “Estava molt desmoralitzada perquè, tot i que sabés que jo era una persona molt responsable i col·laboradora, al final acabes pensant que és cosa teva, que hauràs fet alguna cosa malament, i allà veus que no, que molta gent està com tu i que no és culpa nostra.”

Sobradament preparats

El recorregut vital de l’Arian Calvo, de 26 anys, és molt diferent però també sap prou bé quina és la cara més amarga del mercat laboral postcrisi. La precarietat i la sobrequalificació són dos fenòmens que, com ell, molts joves estan suportant. Quan va acabar la carrera d’antropologia va trobar feina en una cadena de menjar ràpid. “Un contracte de 15 hores i amb torns molt variables és el que em van oferir.” Ho va acabar deixant “perquè el sou no em suposava estar millor, eren 300 euros i podien arribar fins als 600 amb hores extra però mai sabia si aquell mes podria disposar d’aquell complement i amb aquesta incertesa no podia pagar el lloguer ni planificar res”. “El 31 de desembre de fa dos anys vaig treballar com un burro, després hi havia dies on només feia 3 hores, d’altres 12...”, recorda.

L’esforç no compensava, econòmicament: ni tan sols es podia permetre desplaçar-se per veure la família. “Treballava a Barcelona però soc de Balaguer –explica Calvo– i no podia baixar a veure els pares i els padrins perquè no em podia gastar els 40 euros que valien els bitllets de tren”. Després d’aquesta feina va trobar altres contractes per hores també en el sector de la restauració i, finalment, va aconseguir feina en una carnisseria, on està actualment. Fa dos anys que hi és, primer amb un contracte de 30 hores i ara, de 40. No eren els plans que tenia. Va estudiar antropologia social perquè li agradava i, tot i que no tenia clar què acabaria fent, no s’hauria imaginat fer de carnisser, sinó d’alguna cosa relacionada. “Vaig deixar la feina un temps perquè volia explotar la carrera i vaig intentar trobar una feina diferent, però em va resultar impossible, totes les trucades que rebia eren de supermercats”.

D’aquí a uns anys, es planteja, “potser” intentarà fer el màster per ser professor. Ha descobert, diu, que amb aquest tipus d’estudis hi ha poques sortides laborals més. Ara estudiaria una cosa diferent, tot i que no fos la seva vocació? “La resposta depèn del dia, però sí que és un tema que m’he plantejat molts cops”, admet.

7
feines
ha tingut Inés Chaparro, de 52 anys, en els últims tres anys, la majoria han estat contractes de poques hores i amb horaris canviants.
2
anys
fa que Arian Calvo, llicenciat en antropologia social, de 26 anys, treballa en una carnisseria.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

estats units

El nen prodigi de les criptomonedes, condemnat a 25 anys de presó

barcelona

Lloguers impagables

Barcelona

Els lloguers dels ‘expats’

Barcelona
estats units

La xarxa social de Donald Trump es dispara un 54% en el seu primer dia en borsa

barcelona
ECONOMIA

Sabadell lidera l’acompanyament perquè les empreses no tanquin per manca de relleu

SABADELL
unió europea

La UE acorda eximir els petits agricultors de sancions i controls mediambientals

barcelona

Ajudes per plantes de biogàs a les petites i mitjanes explotacions

vilobí d’onyar
estat espanyol

El govern espanyol compra un 3% de Telefónica a través de la SEPI

barcelona
TURISME

Més reserves per Setmana Santa i amb més antelació a la demarcació de Barcelona

BARCELONA