La Borsa
Més valors
Economia

1271 6th Ave New York NY 10020

El dia 15 es compleix el desè aniversari de la fallida que ha estat considerada la icona d’aquesta crisi en què seguim immersos. Ha estat, fins ara, la major fallida de la història i, encara que no sigui cert, el 15 de setembre del 2008 es pren com a moment zero de la crisi, com a inici. Què va succeir fa deu anys? Doncs que un banc d’inversió va fer fallida. Els bancs d’inversió: el motor que havia possibilitat des del 2003 el boom econòmic basat en uns papers que emparaven uns crèdits que ningú sabia si podrien ser retornats
Les perspectives? La crisi que es va manifestar el 2007 no ha conclòs. De fet, penso que ja se n’ha iniciat la tercera fase, perquè la totalitat del deute existent –estats, empreses, famílies, institucions– no es pot pagar, i això encara no es vol reconèixer; i perquè els bancs continuen tenint un munt d’actius comptabilitzats a un valor molt superior al de mercat, i això encara no es vol abordar en profunditat. A més, cal afegir-hi l’excés de capacitat productiva i d’oferta monetària existent –que està derivant en la guerra comercial i de divises en què ens trobem

La del títol és l’adreça que tenia la central del banc Lehman Brothers a Manhattan.

El dia 15 es compleix el desè aniversari de la fallida que ha estat considerada la icona d’aquesta crisi en què seguim immersos. Ha estat, fins ara, la major fallida de la història i, encara que no sigui cert, el 15 de setembre del 2008 es pren com a moment zero de la crisi, com a inici.

Què va succeir fa deu anys? Doncs que un banc d’inversió va fer fallida. Els bancs d’inversió: el motor que havia possibilitat des del 2003 el boom econòmic basat en uns papers que emparaven uns crèdits que ningú sabia si podrien ser retornats; concedits sobre actius el valor real dels quals s’ignorava, i que eren triturats, empaquetats, trossejats i convertits en bons a fi de ser venuts i comprats innombrables vegades, generant beneficis desmesurats en cada canvi de mans. Aquest banc no va poder fer front al palanquejament que havia assumit a curt termini i no es va trobar, o no es va voler trobar, o es va creure convenient no trobar, una sortida a la seva situació. I va fer fallida.

Per què va succeir? Perquè es va esgotar el model que s’havia posat en funcionament després de la Depressió, la crisi que es va produir després de l’esgotament del model anterior: sempre ha estat igual. El model que s’estava usant, el que es va iniciar després de la Segona Guerra Mundial, el que tots vam conèixer, estava basat en un principi molt simple: sempre és possible consumir i invertir més de tot perquè sempre hi haurà mitjans per finançar tal consum i inversió. I així va ser fins que la capacitat d’absorció del deute es va acabar.

La puntcom.

La crisi de les puntcom de finals dels anys noranta ja va ser l’avís definitiu que la cosa ja no donava per a més, i que inflar les cotitzacions borsàries a força de supòsits impossibles no tenia recorregut; de fet, el model ja estava esgotat, llavors; però, de sobte, algú va tenir una idea veritablement brillant: per què no concedir crèdits a qui ningú concedeix un crèdit perquè ni té fiabilitat, ni té garantia, ni avals? I es van dedicar a això. I com que calia vestir l’assumpte amb alguna cosa tangible es van prendre actius immobiliaris com solera, actius el preu dels quals sempre era creixent perquè ho havia de ser a fi de mantenir l’invent. Tot això es va plasmar en els papers que esmentàvem abans, de manera que els bancs d’inversió van ser una figura superfonamental. La resta és història.

La pregunta és clara: s’hauria pogut evitar la fallida de Lehman? La resposta és que sí: si hagués estat rescatat per l’Estat(EUA), però el problema no era només Lehman, sinó el model. L’esgotament del model es va manifestar pel costat financer, ja que allò financer s’havia convertit en la màquina de fabricar guanys; allò real no era més que la via per obtenir fons per traslladar al món financer. En altres paraules: el financer es va convertir en la part visible de l’economia. És a dir: si entre els 50 i els 90 allò financer era el suport de l’economia real, a partir dels 2000 allò real va passar a ser el suport d’allò financer: es fabricaven i venien béns per obtenir fons que eren posats a treballar en el món financer, que és on s’obtenien els beneficis.

I la pregunta automàtica: hi haurà un altre Lehman? Penso que no, per la mateixa raó que no hi va haver un Lehman el 1929. El futur no repeteix el passat, ho replica, és a dir, succeeixen coses semblants, es donen fets semblants als que van succeir i als que es van donar, però no els mateixos. En la Depressió es va aprendre que havien d’existir amortidors financers i socials per evitar perills no desitjats; avui s’han produït rescats de països, de bancs, s’han injectat amfetamines financeres a mansalva i les ajudes socials, encara que insuficients, han existit. Demà és possible que faci fallida un banc (no ho crec), però ni remotament es tornarà a produir la situació que es va viure entre el 2003 i el 2010, perquè hem après que inflar fictíciament el valor dels actius i concedir hipermassivament crèdit als que no el podran pagar condueix al desastre. Hi haurà una altra crisi, estructuralment semblant, però no igual.

Les perspectives? La crisi que es va manifestar el 2007 no ha conclòs. De fet, penso que ja se n’ha iniciat la tercera fase, perquè la totalitat del deute existent –estats, empreses, famílies, institucions– no es pot pagar, i això encara no es vol reconèixer; i perquè els bancs continuen tenint un munt d’actius comptabilitzats a un valor molt superior al del mercat, i això encara no es vol abordar en profunditat. A més cal afegir-hi l’excés de capacitat productiva i d’oferta monetària existent –que està derivant en la guerra comercial i de divises en què ens trobem.

Adeu al Capitalisme.

Aquesta tercera fase se superarà, evidentment. S’engegarà el nou model, del qual ja estem veient coses: la fi del treball assalariat i la caiguda a plom de la necessitat de factor treball; la tendència cap a l’oligopoli; l’eclosió de corporacions gegantines d’àmbit planetari; la dilució de la figura estat; la reculada imparable de la política; la imbricació d’allò real i d’allò financer; la possibilitat d’augmentar la productivitat fins a nivells mai somiats via tecnologies que ni imaginem; la tendència cap a l’ús i l’abandonament de la propietat, la qual cosa tanca la porta a la compra i l’obre al pagament per accés a l’ús… Una altra pel·lícula, en definitiva, però una altra pel·lícula que a més de suposar un nou model està dibuixant el camí cap a una altra cosa: cap a un altre sistema. Probablement el que estem fent és dir adeu al capitalisme.

El 2058, en el cinquantè aniversari de la fallida de Lehman, el succés, penso, serà objecte d’un peu de pàgina en una ressenya del passat; només això.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Macrooperatiu dels Mossos contra les falsificacions de roba

La Jonquera

El Govern xifra en 3.700 les empreses que han traslladat la seu social

anàlisi
Esteve Vilanova

Canons i mantega

Primer Seat amb topònim català

Tarragona

Acord per apujar el sou als treballadors del govern

BARCELONA

El mercat dels dilluns d’Olot torna al Firal l’1 d’octubre

OLOT
Xina

Resposta als nous aranzels dels EUA amb la mateixa moneda

ECONOMIA

Reclamen aturar les importacions de garrins per la pesta porcina

Brussel·les investiga BMW, Volkswagen i Daimler per frenar el desenvolupament de cotxes menys contaminants

Brusel·les