“S’ha de regular el sector si volem turisme de qualitat”

Aquests darrers dos anys l’ocupació turística a les comarques gironines s’ha mantingut estable. I aquesta temporada les coses no haurien de ser diferents. A la demarcació hi ha un canvi de tendència que caldria ressaltar. I és que si bé fins ara el turisme estranger arribava a casa nostra majoritàriament a través d’operadors turístics, ara aquest turista només és un 36%, contra el 65% dels visitants que venen directament. Aquest és un canvi molt important per a l’empresari turístic perquè, ara sí, el turisme que ve a les comarques gironines depèn només de nosaltres. El client és el que decideix si ve o no, quan fins ara era un senyor o una senyora que tenia uns interessos econòmics i el portava on volia d’aquí. I amb això que dic no renego dels operadors perquè els necessitem i hi hem de continuar treballant.

És cert, hi ha molta competència. Però a les comarques gironines tenim un territori de què podem presumir, fantàstic i endreçat i moltes destinacions s’emmirallen en nosaltres. En Girona, Catalunya i també en l’Estat espanyol. El principal motor turístic d’Espanya és Catalunya, juntament amb les Canàries i les Balears i poca cosa més. Però els pioners som nosaltres. I l’empresari de les comarques gironines està invertint molt en els hotels. La despesa mitjana per establiment és de 200.000 euros –un total de 75,6 milions d’euros–. També estan invertint molt els empresaris en càmpings, cases rurals i els apartaments turístics i deixen les seves instal·lacions que hi pots passar revista. I si tu quan vas de vacances i l’hotel et cuida bé, les instal·lacions estan bé i d’acord amb el que pagues i el territori està cuidat, és fàcil que repeteixis. Una destinació triomfadora és repetidora. La destinació que no és repetidora no triomfarà mai.

Jo viatjo molt i m’entrevisto amb molta gent important i sé que hi ha destinacions que es gasten verdaderes fortunes per promocionar el seu territori per atraure gent. Nosaltres hem fet un esforç durant molt anys, la Costa Brava és centenària i fa molts anys que es promociona, i ho ha de continuar fent. El problema que hi ha ara és que sembla que el turista molesti. I això tampoc hauria de ser així. És la nostra primera indústria i s’ha de cuidar molt bé.

Hi ha hagut una sèrie de gent i de moviments a qui els molesta el turisme. I nosaltres, els que vivim del turisme, tampoc volem una massificació de turistes durant dos mesos i prou. Volem que vinguin ordenats i sobretot, i el més important, que vinguin i deixin diners i respectin el medi ambient. La temporada passada ja va ser millor en facturació que el 2017 i aquesta podria ser una temporada amb menys turisme però més facturació, per tant, per a l’empresari és millor perquè vol dir més qualitat del turista que ve i, evidentment, d’ingressos.

Voldria deixar clar que una cosa són els habitatges d’ús turístic i una altra els apartaments d’ús turístic que estan controlats i sota el paraigua d’una associació que vetlla per la legalitat i qualitat. Però els habitatges d’ús turístic, no. Qualsevol persona pot anar a l’Ajuntament i demanar la cèdula per a aquest ús, estiguin com estiguin les instal·lacions, perquè no hi ha cap reglamentació que obligui a adaptar el pis com ho obliga a un hotel amb extintors, sortides d’emergència o aïllament, entre d’altres. A més, com que qui s’hi allotja està de vacances no té tants miraments, fan més soroll i perjudiquen els veïns que hi viuen tot l’any.

Més que el mal que ens pugui fer als hotelers és el mal que ens poden fer com a destinació. A 30 de juny passat, a la demarcació hi havia declarats 35.094 habitatges d’ús turístic –unes 140.000 places turístiques més a la demarcació–, una xifra que no hi havia sigut mai i que seguirà creixent. No ho critiquem, ni ho denunciem perquè és legal, però ho posem sobre la taula perquè la gent sigui conscient del que hi ha. Els que tenen llicència han adquirit uns drets i ja no els els podràs treure mai. Hem passat de l’economia col·laborativa a l’economia especulativa i aquesta és la realitat. En el sector hi ha un debat important amb relació a aquesta modalitat. Nosaltres defensem que n’hi pugui haver sempre que estiguin legalitzats. Tot i que pensem que haurien d’estar en un mateix edifici, és a dir, agrupats perquè d’aquesta manera s’evitaria problemes amb els veïns.

Sí, i aquí pensem que no s’hauria de permetre habitatges d’ús turístic en zones rústiques perquè fan una competència deslleial al turisme rural, que cada vegada més va perdent importància, ja que és més fàcil fer un habitatge d’ús turístic que un de turisme rural. Conec un empresari que tenia unes instal·lacions on volia fer un hotelet i com que li demanaven tant i li posaven tants problemes per obrir va acabar destinant les instal·lacions a habitatges d’ús turístic. Ha obert fa temps i li funciona perfectament. Això no té sentit.

Amb regulació. No hi ha altra manera. Els xiringuitos amb preus tirats on et serveixen un menú de sis euros no et poden donar res de bo i la majoria, per no dir pràcticament tots, contracta mà d’obra sense formació. En canvi tu, com a hoteler, que has invertit en el teu local i que busques treballadors amb experiència i formació que han de fer quaranta hores i dos dies de festa a la setmana i que et costen 3.000 euros al mes, no pots competir en preus. Impossible. Per tant només pots competir en qualitat. I això passa cada estiu perquè no està regulat. I l’única manera de dignificar la professió de cambrer i de sala i de servei és la regulació. Per què? Perquè així hi hauria establiments potents amb treballadors formats i amb garanties que aquest establiment et serveix el que t’ha de servir i al preu que toca servir. I si tu regules el sector, regules el turisme, un turisme amb més poder econòmic. S’ha de regular el sector si volem turisme de qualitat.

Ara encara és pitjor que abans. Ens trobem en un moment molt delicat en l’hostaleria pel que fa a recursos humans perquè ens costa moltíssim trobar personal qualificat. Sobretot on ens en falta més és a sala. Ens falten cambrers, ajudants de cambrers, maitres, entre d’altres.

Els joves que estudien hostaleria prefereixen optar per la cuina, i als centres escolars els costa molt omplir els cursos de sala. En aquest sentit, alguna associació ens ha fet arribar la proposta de demanar al Departament d’Ensenyament que la formació professional de cuina i sala sigui una sola línia en què durant els dos primers anys l’alumne imparteixi assignatures de cuina i sala al mateix moment i després el tercer any esculli l’especialització. D’aquesta manera l’alumne coneixeria les dues matèries. També ens trobem que hi ha una forta rotació d’obertura i tancament de restaurants, per una falta de professionalitat dels empresaris que opten per aquest tipus de negoci.

Molts d’ells venen d’un altre sector i obren un restaurant sense saber el funcionament de l’hostaleria. És per això que des de la federació vam fer una proposa al Departament d’Empresa i Coneixement per reclamar que des de l’administració s’exigeixi que tot aquell que vulgui obrir un negoci d’hostaleria tingui una formació mínima, com per exemple un certificat de professionalitat.

I seria ideal que s’aconseguís desestacionalitzar. Des d’alguna associació s’ha fet la proposta de dividir el període de vacances escolars en diferents èpoques, com per exemple fa el govern francès o altres països europeus. La finalitat és que no es concentri les vacances escolars en tres mesos a l’estiu. Això ajudaria a tenir turistes tot l’any perquè el nostre principal visitant és l’interior, d’aquí a Catalunya.

Sí. Sempre n’hem tingut però per nombre és el de l’interior. El nostre principal turista estranger és el francès. Després ja venen els anglesos, alemanys, belgues i italians. Hi ha una mica de tot perquè la Costa Brava, Girona i Barcelona i Catalunya en el seu conjunt és reconeguda arreu. Ara el que ve molt és el turista sud-americà amb poder adquisitiu i, en canvi, els russos estan baixant molt a tot Catalunya per problemes de diners i de visats.

El top manta i la prostitució a les carreteres pensem que només es pot solucionar si es canvia per llei i que les sancions siguin penals i no administratives com ara. Els ajuntaments no hi poden fer res i en canvi en són els perjudicats. I no s’hauria de permetre. El top manta no paga impostos, ni fabrica aquí, ni el que fabrica té treballadors aquí, però tampoc paga impostos el que ven. I per tant és un negoci rodó i en canvi hi ha qui diu: pobrets, també han de viure... Però també han de viure els nostres comerciants que veuen que davant la porta de la seva botiga s’hi ha instal·lat algú que els està fent competència deslleial i que ven productes falsificats que per desgràcia la gent els compra. En el moment en què aquests venedors sabessin que els pot caure una multa important i que la policia se’ls pot emportar i, si és reincident, tancar, no hi tornarien.