El problema de les finances públiques: falta sentit comú?

En Pep i la Maria són dos amics que viuen al país Centralistan. Tots dos viuen en edificis de pisos amb àmplies zones comunitàries, al mateix carrer però força distanciats, en Pep al número 2 i la Maria al 122. Els veïns de les dues comunitats tenen aspiracions i interessos ben diferents. Mentre que els veïns del número 2 són molt esportistes i desitgen tenir una piscina amb prou dimensions per practicar natació, als veïns del 122 els agrada més relaxar-se en la seva zona comunitària, espai de conversa, lectura i joc. Al juny, l’administrador de finques de cada comunitat envia la convocatòria de la reunió anual. Com era previsible, la comunitat de la Maria acorda per unanimitat mantenir la quota de l’any anterior, que pels càlculs de l’administrador serà suficient per a cobrir les despeses ordinàries. Igualment previsibles eren els resultats de la votació en la comunitat del Pep, que acorda per unanimitat la construcció de la piscina i incrementar la quota ordinària amb una derrama per a finançar-la. Tot i l’important esforç que els representa, els veïns estan contents perquè per fi podran practicar l’esport que tant desitgen.

En Pep i la Maria es troben i comenten els debats entre els veïns, de vegades molt animats, sobre les diferents alternatives que es presentaven i els preus disposats a pagar. També hi ha l’Anna, que els adverteix d’un nou decret a Centralistan, que obliga les comunitats de veïns a dipositar totes les quotes i derrames veïnals a la tresoreria d’un administrador central, que gestionarà l’ingrés dels diners i des d’on es farà el repartiment als diferents administradors de finques. Tot i que el sentit comú del Pep i la Maria els porta a considerar innecessari aquest muntatge, d’entrada no hi veuen més problema, tot assumint que als veïns del número 2, que s’han esforçat més i han pagat més en ambicionar la gran piscina, se’ls compensarà amb l’import de la seva contribució i als veïns del 122 se’ls compensarà amb la seva.

Malauradament, els camins de la realitat no són així de plàcids... Primer entrebanc: el procés de recaptació dura temps i, fins que no finalitza, l’administrador central no inicia la distribució dels fons; els veïns del número 2 veuen a venir que ja no podran practicar natació aquest any, com havien projectat.

Segon entrebanc: l’administrador central comunica que detreu una quantia –gens irrellevant, per cert– per a cobrir les seves pròpies despeses d’organització; els veïns del número 2 entenen que, si volen practicar la natació en la seva piscina, els caldrà esforçar-se addicionalment amb una derrama extra per reunir el finançament suficient.

Tercer entrebanc: l’administrador central, a proposta del seu comitè de savis, ha decidit que totes les comunitats de veïns tenen el dret de tenir una piscina o element de gaudi equivalent, i per això reparteixen l’import disponible en parts iguals amb aquesta finalitat; la comunitat del Pep pren consciencia que, tenint paciència, podrà mullar els peus però ja no pot tenir una piscina per practicar natació, com tant desitjaven els veïns. Per la seva banda, la comunitat de la Maria no sap ben bé què fer amb els diners extra rebuts, i finalment decideix gastar el pressupost amb focs artificials, tot i que hi ha veïns descontents pel soroll i la brutícia que això genera en la zona comunitària. Els veïns del número 2 senten els focs artificials però no els veuen, i es queixen al seu administrador perquè ells paguen més que ningú i no tenen ni tan sols petards, però aquest replica, impotent, que és culpa de l’administrador central, que no li passa prou recursos.

Veient que estan pagant car unes coses que no volien exactament així i que tots acaben enfadats amb tots, en Pep i la Maria s’adonen que tot plegat ha estat un desastre. Voldrien explicar que era millor el sistema pel qual cada comunicat decideix els serveis i coses que desitja tenir i recapta les quotes per a finançar-ho, però ja ningú els escolta...

Aquest conte ens ve al cap, després d’escoltar la compareixença de Pere Aragonès a la comissió d’Economia i Hisenda del Parlament, el dimecres 21 d’agost passat, donant explicacions sobre l’anomenada “retallada” pressupostària del 6%. Entre altres arguments, el vicepresident del govern i conseller d’Economia explicava que el problema no és de la despesa, sinó dels ingressos, ja que a Catalunya –com a la majoria de comunitats autònomes de l’Estat espanyol– no se li permet recaptar els impostos (almenys, els principals). El que se’ns detreu, als ciutadans catalans, de les nostres rendes, a través dels impostos amb què es graven directament o indirectament, viatja a la tresoreria de l’administració central, que s’ha atribuït la potestat de fer-ne el repartiment. Per llei, una part substancial ha de retornar a Catalunya per finançar els serveis públics gestionats per l’administració catalana. Quan i com tornen els recursos es converteix en un problema.

Efectivament, hem d’estar d’acord amb aquestes afirmacions, perquè és així: a Espanya, les comunitats autònomes –tret del País Basc i Navarra– no poden decidir sobre els impostos que han de pagar els seus ciutadans ni els recapten (almenys, no els principals), però en canvi sí que gestionen bona part de les infraestructures i els serveis públics que comporten despesa (i particularment els de major quantia, com són l’educació i la sanitat).

Noti’s que existeix una clara desvinculació entre l’autoritat que gestiona els orígens dels recursos públics (principalment els impostos) i l’autoritat que gestiona les aplicacions d’aquests recursos públics (serveis públics i infraestructures). Pot ser eficient un sistema d’aquest tipus? Té incentius qui ingressa, a fer-ho eficientment i a redirigir-los amb eficàcia? I té incentius qui gasta, a fer-ho també eficientment? En abstracte i en un món ideal, podríem pensar que sí, però no és així, com il·lustra el relat del Pep i la Maria.

El disseny del finançament territorial és fruit de la lectura que han fet les successives lleis orgàniques de l’autonomia financera que la Constitució Espanyola estableix per a les comunitats autònomes. Però no era, ni és, l’única lectura possible. En la Constitució encaixarien altres models. De fet, la Constitució parla d’autonomia financera, i això implica, al nostre entendre, autonomia en despesa i simultàniament autonomia en ingressos, com el mateix Tribunal Constitucional ha reconegut en diverses ocasions. Podríem pensar que, si tots confiéssim en tots, un sistema i altre haurien de ser equivalents en resultats. Però malauradament no és així. Ni pot ser així, si les comunitats autònomes tenen aspiracions i interessos diferents, per motius culturals, de sentiment nacional o d’altres, com les comunitats de veïns del nostre conte.

Llavors, el debat en la construcció de qualsevol sistema financer hauria d’estar a concretar a quin organisme o àmbit d’administració s’assigna la gestió de les infraestructures i els serveis públics (aplicació dels recursos). Això ha de comportar, simultàniament, assignar al mateix nivell d’administració la recaptació dels recursos destinats a finançar-ho. Solament així cada administració retrà comptes, de debò, amb els ciutadans, explicant tant el que costa realitzar els projectes que proposa el seu govern, com justificant les taxes que els detraurà per a finançar-ho. Qualsevol altre sistema pot semblar equivalent sobre el paper, però inevitablement produirà ineficiències, imposades als ciutadans, els quals veuen com part dels recursos públics –els seus recursos, generats per les seves contribucions i fruit del seu esforç– es destrueixen, en comptes de destinar-se a millorar les seves condicions de vida, com pertocaria.

Al Pep i la Maria ja ningú els escoltava. Ens passarà el mateix? O recuperarem el sentit comú?