La Borsa
Més valors
Economia

S’acosta una crisi?

El juliol del 2012, el president del BCE va pronunciar aquella famosa frase en què deia que faria tot el que fos necessari per salvar l’euro, amb la qual cosa es va iniciar la segona fase: la injecció de tones de diners gratis al sistema amb la finalitat, es va dir, de reactivar-lo. Va ser el que jo anomeno, la fase de les amfetamines, dels estimulants. A partir de llavors, l’economia de tots els membres de l’euro va començar a viure dopada. Els EUA van seguir amb els seus dòlars, el Japó amb les seves injeccions de iens i fins i tot la Xina va llançar programes d’estímul

La pregunta del títol és una pregunta que des d’abans de l’estiu s’està sentint amb una freqüència creixent, tot i que algunes persones eliminen l’interrogant, “s’acosta una crisi”, i d’altres la suavitzen, “s’acosta una recessió”, o introdueixen l’efecte cadència “torna una crisi” o “torna una recessió”. Realment, s’acosta una crisi?

La resposta és que no, perquè la crisi mai ha marxat. Es torna a manifestar la crisi que va començar el 2007 i que des de llavors ha estat present. En realitat, el que ja ha començat és la tercera fase de la crisi que va començar fa dotze anys. I, per què succeeix això ara i d’aquesta manera?

Nosaltres, tot el planeta, està funcionant des del 1820, i tret del parèntesi que es va produir en alguns països entre el 1918 i el 1991, amb el sistema capitalista. Un sistema està basat en un conjunt de principis filosòfics que determinen una manera d’actuar. Així, i per exemple, dos dels principis del sistema capitalista són la propietat privada dels mitjans de producció i la defensa jurídica de l’esmentada propietat privada.

Ara bé, en el dia a dia, el sistema opera amb un model, un conjunt d’eines que s’adapten a les circumstàncies del moment i que permeten el funcionament dins dels principis referits, i quan les circumstàncies canvien, també ho fa el model. Així, el 1840 estava perfectament assumit el treball infantil a les mines i fàbriques, amb jornades de dotze hores, mentre que avui una cosa així seria inimaginable en un país occidental, malgrat que no en un altre que, tot i que es trobi en un entorn capitalista, no tingui la seva legislació adaptada a l’actualitat. El gran problema o la gran tragèdia és que el pas d’un model a un altre mai ha estat suau ni tranquil, sinó complicat i fins i tot violent, i la seva conseqüència és que sempre es manifesta amb una crisi sistèmica.

L’esgotament del model.

El que va succeir el 2007 no va ser res més que la manifestació de l’esgotament del model que gran part del planeta havia estat utilitzant des de la fi de la Segona Guerra Mundial que, recordem, va ser la solució definitiva a la depressió iniciada el 1929. El 2007 el model va dir prou. És cert que en algunes economies s’havien produït avisos amb anterioritat; així, a Espanya, a partir del març del 2006, l’augment del preu del metre quadrat construït, tot i que va continuar augmentant, ja va canviar de tendència; i és cert que al carrer la crisi no va arribar fins que es va publicar aquella ja famosa imatge d’un empleat de Lehman Brothers abandonant l’oficina del banc a Londres amb la caixa que contenia els seus efectes personals.

A partir de llavors, es va posar en marxa la transició cap al nou model amb múltiples tensions, desafiaments, desenganys, incerteses, retrocessos, inseguretats i canvis en els estàndards de vida i en les estructures socials. És a dir, una crisi sistèmica.

D’entrada, els governs dels països es van posar a gastar quantitats immenses en rescats d’entitats financeres i en obres públiques, replicant les eines keynesianes en la creença que amb aquesta manera de fer l’economia sortiria de l’esgotament en què es trobava. Recordaran el pla E del govern de Rodríguez Zapatero. El fracàs va ser complet i l’única cosa que es va aconseguir va ser l’augment del dèficit i del deute públic necessari per finançar-lo. El maig del 2010, a Europa es va donar per liquidada aquesta etapa i es va assumir que la crisi havia arribat per quedar-se. Va començar la primera fase, la d’austeritat, amb l’objectiu de netejar aquests dèficits que arrasaven les economies europees. És clar que aquí van començar les diferències, ja que es va posar de manifest que la salut de les economies no era idèntica: molt dolenta la d’Espanya, regular la de França, molt millor la de Dinamarca. Els EUA van continuar fent el que sempre han fet: imprimir dòlars amb la certesa que la resta del món els acceptaria i sabent que aquesta resta del món li continuaria comprant tot el deute que li convingués emetre.

Aquesta primera fase va ser tremenda, perquè la sensació era que no hi havia terra. Les primes de risc es van disparar, sobretot les dels països més dèbils. Recorden els PIIGS? Les mesures d’austeritat van anar fent baixar els dèficits, però l’economia va seguir entrant en un continuat declivi que va arribar a posar en perill la mateixa existència de l’euro (almenys això es va dir, tot i que jo mai m’ho vaig creure; el problema era el mateix de sempre: en l’euro convivien països que mai hi haurien hagut d’entrar, els PIIGS, amb d’altres les economies dels quals s’adaptaven perfectament a la moneda única, els pertanyents a l’antiga àrea del marc).

El juliol del 2012, el president del BCE va pronunciar aquella famosa frase en què deia que faria tot el que fos necessari per salvar l’euro, amb la qual cosa es va iniciar la segona fase: la injecció de tones de diners gratis al sistema amb la finalitat, es va dir, de reactivar-lo. Va ser el que jo anomeno, la fase de les amfetamines, dels estimulants.

A partir de llavors, l’economia de tots els membres de l’euro va començar a viure dopada. Els EUA van seguir amb els seus dòlars, el Japó amb les seves injeccions de iens i fins i tot la Xina va llançar programes d’estímul. Les ciutadanies van rebre alegrament aquestes amfetamines, perquè feia cinc anys que acumulaven penúries, raó per la qual van escoltar sense dir res els missatges de tots els polítics que incidien una vegada i una altra en el fet que la crisi s’havia superat; i els van escoltar sense dir res perquè necessitaven creure que el que sentien era cert.

Tanmateix, hi havia alguna cosa que grinyolava. A Espanya, després de dues reformes laborals, el treball es va precaritzar, la subocupació va augmentar, els mileuristes, abans compadits, es van convertir en privilegiats i la taxa de desocupació va disminuir a costa que es disparés la temporalitat. A tot arreu, la classe mitjana va seguir en declivi a mesura que la desigualtat no feia res més que créixer; en això, Espanya es va col·locar ràpidament a capdavant, tot i que els polítics posaven l’accent en l’augment de les exportacions aconseguit amb el creixement de la competitivitat obtingut gràcies al deteriorament de les condicions i els costos laborals.

Viure sempre estimulat.

El problema és que un organisme no pot viure sempre estimulat, perquè arriba un moment en què aquests estímuls ja no fan cap efecte. Els centenars de milers de milions injectats van anar fonamentalment als bancs i a les empreses, i aquestes els van fer servir, en gran mesura, per adquirir les seves pròpies accions. El BCE s’ha convertit en el principal tenidor de deute: d’Espanya té 260 mM de deute públic i 40 mM de deute privat. Els tipus d’interès reals són negatius i ja s’ha arribat a l’absurd que fons d’inversió paguin a alguns estats perquè els venguin el seu deute públic, alhora que hi ha bancs que cobren per guardar els diners dels dipositants i paguen perquè contractin amb ells una hipoteca. La política monetària ja no compleix cap funció perquè ha perdut marge de maniobra, alhora que sobren uns diners que no són res més que bits d’ordinador. Mentrestant, gran part de la ciutadania deambula entre la precarietat i la incertesa.

A mitjans del 2018, la fase de les amfetamines va començar a mostrar signes d’esgotament. Hi van contribuir –tot i que no en van ser les principals causes, com s’ha dit– les tensions geopolítiques a l’Orient Mitjà, el Brexit i l’anomenada guerra tecnologicocomercial entre els EUA i la Xina. Va començar el ràpid declivi del comerç internacional reflectit al Baltic Dry Index i es va posar de manifest una cosa que feia un parell de dècades ja era evident: on es podien consumir béns i serveis, l’oferta d’aquests béns era molt superior a la capacitat de demanda, un fet que ha anat accelerant una tecnologia cada cop més sofisticada, més barata i més fàcil d’utilitzar. Això és el que ara les ciutadanies estan començant a percebre, percepció que, a Espanya, s’ha accelerat per fets com la fallida de l’operador turístic Thomas Cook. La tercera fase, la del despertar, ja és aquí.

És a dir, no és que se superés aquella recessió i ara n’estigui arribant una altra; és que la crisi de model que va començar el 2007, es va camuflar a còpia d’amfetamines i ara, esgotat l’efecte dels estimulants, es torna a manifestar. I serà dura, perquè en aquests propers sis anys s’haurà de fer tot allò que es va posar sota la catifa els anys anteriors. S’hauran de netejar definitivament els balanços dels bancs; s’hauran de sanejar els comptes públics; s’hauran d’afrontar deutes impagables; s’haurà d’eliminar la capacitat productiva innecessària; s’haurà d’adequar la despesa pública a la capacitat recaptatòria, una despesa pública que haurà de ser auditada fins a l’últim cèntim; s’haurà d’augmentar la productivitat a còpia d’inversió a fi de guanyar eficiència (la qual cosa repercutirà en l’augment de la qualitat ambiental), i ho faran corporacions cada cop més grans formades a còpia de concentracions i de cooperació. I s’haurà d’implementar una renda bàsica a fi de garantir un mínim a immensos col·lectius de població activa que deixaran de ser necessaris des del vessant productiu.

Les ciutadanies trigaran una mica a assumir aquesta nova realitat, perquè fer-ho implica acceptar que el que ve no serà millor que el temps passat. El que ve serà el nou model, res diferent del que ha succeït en altres moments del passat. La diferència és que, en termes col·lectius, no anirem a millor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Covestro inverteix 18,5 milions a Barcelona

Barcelona
economia

Nissan referma a Chacón l’aposta per la planta de la Zona Franca

El Bulli 1846 a cala Montjoi de Roses s’activarà al gener

Roses
Ocupació

Es busquen joves treballadors

girona

Dues empreses creen el primer calvados català

GIRONA
MAITE MARTÍN
DIRECTORA COMERCIAL I DE MÀRQUETING DE MASELLA

“Activem Masella TV per informar millor”

Alp

Nissan referma el compromís amb la planta de Catalunya en una reunió amb Chacón al Japó

Barcelona

Control Group compra VI3 Informàtica

Barcelona
ECONOMIA

Telefònica es ven la històrica seu de Barcelona per 100 milions