La Borsa
Més valors
Economia

JOSEP GONZÁLEZ

President de la Fundació Pimec

“S’hauria de valorar molt més la figura de l’empresari”

A les empreses hi ha moltes necessitats, i una de les que s’han fet més evidents avui dia és el de la salut mental
La Fundació Pimec no va néixer pas per canviar l’arquetip de l’empresari egoista, però si hi ajuda, benvinguda sigui

Ha estat més de trenta anys al capdavant de la patronal de la petita i mitjana empresa, Pimec. Fa un any va cedir el relleu per dedicar-se de ple a la fundació de la patronal i a la seva tasca social.

Va ser un canvi substancial en la seva activitat. S’ha pogut desvincular del tot de la feina que ha desenvolupat durant més de tres dècades?
Vaig ser president durant vuit legislatures de quatre anys, amb la circumstància que ningú més s’hi va presentar com a alternativa. I un any abans d’acabar el darrer mandat vaig decidir que aquell rècord ja estava bé. Vam fer un procés electoral amb dues candidatures i va quedar com a president la persona que jo havia proposat, l’Antoni Cañete, fins aquell moment secretari general. De la major part de feina de la patronal, com és natural, me n’he desvinculat. En soc president d’honor i continuo en el comitè executiu, però no amb una dedicació executiva plena. En l’últim tram de la meva feina com a president, també presidia la fundació, que va ser creada ara fa quinze anys.
En la seva etapa anterior va participar en diverses accions reivindicatives. Per exemple, ara que torna a debat públic el dèficit inversor de l’Estat a Catalunya, enyora algun moment concret?
Recordo les famoses jornades de reivindicació Diguem Prou, en què vam omplir la plaça de Sant Jaume. També vam agafar dos AVE i ens vam plantar davant del Congrés dels Diputats... Però no ho enyoro gaire, en tot cas molt poc. Ara hi ha un president que ho fa molt bé. I jo em sento molt confortable amb el que he fet en aquests anys. Que hi ha coses que canviaria? Sempre hi ha coses millorables. Però mirant el conjunt, el balanç és que la patronal ha crescut molt. Jo la vaig agafar molt petita i puntual, però vam fer processos que ens van fer créixer en socis i empleats. És cert que de vegades penso que si tingués possibilitat de parlar amb el president del govern li diria tal cosa o tal altra, però és una enyorança que dura segons. Ja ho farà el president d’ara. Si hagués de tornar a agafar el timó seria una preocupació i no m’ho plantejaria. A més, totes les coses tenen el seu temps. I jo ja tinc una edat. També ens hem d’anar desenganxant i deixant pas als joves.
La fundació té un ventall molt ampli d’objectius. Qui més forma part de l’equip?
Hi ha una directora, la Rosa M. Juny, que és qui porta més el dia a dia. Jo estic en contacte amb ella i superviso les polítiques que es duen a terme i ajudo en tot el que puc col·laborar de forma directa en els diversos programes d’acció social que porta l’equip. La fundació va començar cap al 2007, l’any en què van començar a morir moltíssimes empreses per aquella crisi, en què, a diferència d’altres, el sistema financer va tancar el crèdit a les companyies. Les empreses catalanes que en depenien van haver de tancar, i això va deixar molta gent en situacions dramàtiques. Vam crear un programa que es deia En Persona, que ajudava els empresaris que havien de tancar el negoci, fer suspensions de pagaments... Els vam orientar i els vam ajudar en molts aspectes. Allà també ens vam adonar que els empresaris que estaven molt tocats, quan tornaven a refer-se una mica, volien tornar a emprendre, i d’aquí va sortir que la fundació s’esforcés perquè hi hagués millores en la llei de segona oportunitat per a les persones o empreses que han hagut de passar per un procés concursal. Aquesta va ser l’activitat d’inici de la fundació.
Un dels seus objectius més recents i segurament més necessaris és el de la salut mental...
S’ha notat un fort increment d’aquesta problemàtica. Una primera activitat que posarem en marxa és una jornada per debatre a fons el tema. Hem firmat un conveni amb l’hospital del Mar per facilitar que s’aprofundeixi en aquest tema a les empreses. En la jornada hi haurà professionals que el tractaran en profunditat. La Fundació Pimec el que vol és obrir unes línies de comunicació a les empreses per donar suport en aquest aspecte. No és fàcil perquè les mateixes empreses ni saben que tenen aquest problema.
Com es tracta un tema tan personal i delicat?
S’ha d’afrontar; no pel fet que sigui sensible no l’hem d’abordar. Les empreses han de mantenir el màxim nivell de benestar laboral possible i cal agafar aquest tema amb valentia, com un problema més que hi pot haver a l’empresa. I com que la nostra funció a la fundació és ajudar l’entorn de l’empresa, volem abordar també aquests neguits.
Precisament en aquest àmbit dos dels problemes són el tabú i la falta de visibilització...
Evidentment. I també entendre que les persones que pateixin un trastorn no s’han de veure com un problema o una labor que cal rebutjar. Cal afrontar-ho. A més, sabem que si els adaptem el lloc de treball són persones amb una rigorositat i un compromís amb el treball extraordinaris. I l’empresa de vegades no n’és conscient.
Què fa l’àrea de la fundació que s’ocupa dels més grans de 45 anys?
És una realitat que les persones cada vegada vivim més anys, però que alhora el mercat de treball cada vegada les elimina més joves. És un contrasentit. Hi hem de treballar. Acabem de fer una jornada per evidenciar la situació i per mirar d’erradicar aquest problema. No hi ha dret que es discrimini negativament aquestes persones, perquè a més acumulen experiència i coneixements que, si són enretirats, es perdran a l’empresa. Aquí moltes empreses s’equivoquen, i entenem que aquestes persones estan en una situació de vigor professional molt fort.
L’ideal seria, doncs, una combinació de talent jove i l’experiència?
Absolutament. Els joves tenen unes aptituds i una gran empenta, però també hem de comptar amb el talent sènior, que té fortalesa i coneixements i una predisposició encomiable per a la feina.
Quina feina social està fent la Fundació Pimec al voltant de la guerra a Ucraïna?
Una de les primeres coses que vam emprendre va ser fer un clam a les pimes del nostre entorn perquè aportessin ajuda a Ucraïna. Es van recollir diners, i una de les accions que es van fer va ser que, a través d’un xef famós, José Andrés, que ha fet feina sobre el terreny, la fundació va pagar quatre mil àpats per a persones necessitades, gràcies a les aportacions de les nostres pimes. I aquesta tasca continuarà perquè continuem rebent ajudes. Ho vam fer perquè vam pensar que una manera positiva d’ajudar no era simplement lliurar diners.
Han contactat amb exiliats ucraïnesos?
Sí, tenim convenis junt amb altres patronals i amb La Caixa, que va portar gent que arribava amb problemes d’habitatge, formació i feina. Vam signar un conveni per ajudar-los. He de dir que hem fet coses, però no tot el que el cor ens demanava, perquè ens hem trobat amb limitacions a l’hora d’homologar títols, per exemple. Tenim necessitat d’infermeres, de soldadors... de molts professionals, però calien uns requisits que han fet que no s’hagi anat tan àgil com hauria calgut. No era fàcil, és cert, però la necessitat recomanava anar ràpid en aquests tràmits. No ha estat un tema de voluntat sinó de burocràcia i de problemes administratius. De tota manera, estem en contacte amb l’administració, vam fer un conveni amb una universitat, que ens va posar en contacte amb nois ucraïnesos que parlen els dos idiomes i que ens feien falta per a la intermediació. Ens hem bellugat molt en aquest sentit.
¿Tenen acords amb altres entitats?
Tenim un programa que es diu Incorpora, junt amb La Caixa, que són ajudes a persones que estan en situacions complicades. Amb aquest programa els orientem, els ajudem, estudiem els seus projectes com a autònoms i la seva viabilitat, els facilitem contactes, microcrèdits, tota una gamma de serveis per a les persones que tenen interès i necessitat de posar en marxa un projecte.
En què consisteix el programa Dona i emprenedoria rural?
Estem en contacte amb una societat, Pallars Actiu, que intenta promocionar activitats econòmiques que generin llocs de treball en una zona força desatesa com són els Pallars. Vam començar amb una jornada que es deia Nova Ruralitat, amb presència de diverses personalitats. La vam fer a Tremp i va tenir molt ressò i va obrir contactes entre dones de l’entorn rural de set comarques diferents, els dos Pallars, l’Alta Ribagorça, l’Aran... I a partir d’aquí es va posar en marxa tota la nostra preocupació per la dona i la ruralitat. Ara també estem preparant altres jornades i contactes entre associacions de dones empresàries de zones rurals, per evitar que les seves capacitats quedin limitades.
Sovint es diu que una patronal o una gran empresa que mostri aquesta vessant social vol demostrar alguna cosa, un rentat de cara per una mala consciència o per compensar l’arquetip de l’empresari sense cor... Què en diria?
No és l’objectiu de la fundació, però si la feina que fem ajuda en aquest aspecte de trencar amb imatges errònies, benvinguda sigui. Sempre he pensat que l’empresari està molt mal vist, perquè se’l dibuixa com a egoista, socialment poc compromès. Però crec que se n’hauria de valorar més la figura, perquè és una persona que es dedica en cos i ànima a la seva empresa, que paga impostos, que forma la seva gent... Té capacitats i virtuts que s’haurien de posar en relleu. De tota manera, la Fundació Pimec no va sorgir per canviar aquesta imatge. Va néixer fa quinze anys per una acció especial que em va demanar un vicepresident de Pimec, que tenia una sensibilitat social molt alta i que feia moltes tasques d’aquest àmbit. Em va demanar si podíem ajudar noies d’un país africà. Això va motivar una reflexió, i vam pensar que si bé aquella acció estava molt bé, també havíem de mirar més a prop. Ja estàvem fent moltes accions socials, i tot allò ens va fer repassar quantes iniciatives dúiem a terme des de la patronal. I en vam omplir dos o tres fulls amb una llista. Però les fèiem d’una manera desordenada i potser sense ser-ne prou conscients que hi havia una branca d’actuació en aquell sentit. La idea va ser muntar una fundació per canalitzar aquesta ajuda i concentrar-nos en el món empresarial i del treball per evitar dispersions i ser més coherents. I aleshores vam canalitzar amb la fundació el que ja fèiem feia quinze anys o més, de forma més professional.
Amb la seva actuació en la fundació, li ha canviat alguna percepció o ha après alguna cosa nova sobre l’entorn social?
Si un vol aprendre, sempre ho pot fer. He constatat que les nostres empreses tenen moltes necessitats, una realitat que he viscut durant 32 anys des de la presidència de Pimec. Ara, observant la problemàtica de prop de la salut mental, veig que hi ha qüestions poc evidenciades dins de les empreses. Amb el programa En Persona hem vist que també hem d’ajudar els empresaris que cauen. Quan una empresa tanca, els treballadors tenen un subsidi d’atur, però l’empresari no. I molts empresaris petits, en el dia a dia de l’empresa no s’adonen que assumeixen compromisos personals, amb garanties, avals, que quan han hagut de tancar l’empresa han perdut també la casa o altre patrimoni personal. Exemple: persones que havien treballat sempre, que van avalar un crèdit i que amb seixanta anys els va arribar la crisi del 2007 i van perdre tot el patrimoni. Un drama personal i familiar. A la fundació hem vist casos molt a prop del suïcidi. Això ens fa agafar amb més força l’interès per aquesta vessant humanista.

Veterà indiscutible

Ha deixat enrere 32 anys al capdavant de Pimec, en una presidència sense rival fins a les últimes eleccions, que va guanyar la seva mà dreta, Antoni Cañete. González n’ha vist de tots colors, i algú, amb bon seny, li ha recomanat d’escriure les seves memòries. Manté, malgrat el temps, un record nítid de “l’impecable” procés de fusió que el 1997 va donar pas a la patronal rellevant que coneixem avui dia. González presidia Sefes, una patronal forta del Baix Llobregat, i va arribar a un acord amb Agustí Contijoch, president de la Pimec d’aleshores, no tan potent però que tenia el reconeixement oficial. “Vam ajuntar una pubilla i un cabaler”, diu, apel·lant a les paraules del seu petit poble pallarès, Llimiana. Actualment, però, la seva tasca s’ha orientat més cap a la banda social, sense oblidar el seu centre d’interès principal: les empreses mitjanes i petites del país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
I les pomes gironines, més...
L’APUNT

I les pomes gironines, més...

Menys pomes però més dolces

CANET DE LA TALLADA

Feina del futur: qüestió d’edat

barcelona

L’adaptació al canvi climàtic en la IGP

CANET DE LA TALLADA

La inflació fa que les famílies mantinguin la despesa en vacances i posposin altres compres

barcelona

La collita de poma de Girona baixarà un 13% respecte al 2021

la tallada d’empordà

Dos vols cancel·lats i quatre retards al Prat per la vaga a Ryannair

barcelona

Catalunya lidera la contractació de menors de 25 anys

barcelona

Els tripulants de cabina de Ryanair inicien cinc mesos de vaga

barcelona