“Les ‘family offices' inverteixen abans a un hotel que a biotech”

A Europa, tot i que no té competència en sanitat, preocupa que els medicaments cada cop siguin més cars. El cas més evident és Grècia i Portugal, que no poden accedir a fàrmacs més nous perquè no poden pagar-los. Aquí també ens passa amb oncològics que en els nostres hospitals no hi són, i a França sí.

El mercat del medicament és un sector complex i polièdric. Hi ha molts actors amb interessos contraposats. És un dels únics que el qui paga, l'Estat, és diferent del beneficiari, pacient, que alhora és diferent del qui prescriu, el metge. Aquest fet genera moltes contradiccions, una de les quals és la fallada de mercat.

En el sector farmacèutic passa contínuament. És la paradoxa que un producte, quan més bo sigui, menys mercat té. Per posar-ne un exemple, avui a Europa i als EUA, la principal causa de mort intrahospitalària és la infecció. I, per tant, es pot pensar que s'ha d'invertir en antibiòtics. Malauradament, pel mal ús, els bacteris han desenvolupat una sèrie de resistències que fa que els antibiòtics que tenim actualment no siguin efectius. Així que, si es desenvolupa un antibiòtic molt potent, els metges només el prescriuen per a casos extrems i, per tant, el mercat és molt reduït. Per això, les farmacèutiques no volen invertir-hi.

És un dels factors. El sector està immers en una crisi de productivitat. Hi ha tres xifres màgiques. Costa al voltant de 1.000 milions de dòlars desenvolupar un fàrmac, calen 12 anys de recerca i sols un de cada 15 medicaments que comencen en les fases clíniques acaba sortint al mercat.

Hi ha qui al·lega temes especulatius. Altres consideren que, com que la regulació és tan exigent, en fa encarir desmesuradament els costos. Avui en dia, per exemple, l'aspirina no superaria les exigències dels òrgans reguladors. Això és paradoxal, com a societat s'autoimposem unes lleis reguladores massa exigents que ens impedeix accedir a certes innovacions i, a més, fa encarir els medicaments.

Doncs substituint una gran part dels estudis de validació amb animals i persones per sistemes de tecnologies de la informació, que permetria estalviar recursos, temps, i riscos i seria a més molt més ètic.

El problema és que com que la indústria farmacèutica està molt regulada, tem que les administracions públiques no acceptin fer la substitució dels sistemes de tecnologies de la informació pel sistema tradicional i, per tant, no volen invertir diners per validar i traslladar aquesta tecnologia al sector farmacèutic. Però el cert és que les tecnologies de la informació en els últims anys han fet un salt enorme, i s'han anat incorporant a la majoria de sectors, excepte el farmacèutic. Un sector tan regulat com el de la banca, per exemple, seria impensable sense sistemes d'intel·ligència artificial, que fan servir per a gran part de les seves decisions. Així mateix ocorre en el sector del transport aeri: tots els avions funcionen amb sistemes automàtics de navegació.

Una de les meves propostes a la UE és que s'inverteixi a través de programes de recerca com l'Horizon 2020.

Biotecnologia s'ha convertit en un eufemisme per dir micro o petita farmacèutica. El 90% de les empreses biotecnològiques de Catalunya són empreses farmacèutiques d'entre 1 i 3 treballadors i centrades en la recerca. Juguen el seu paper en el nou paradigma del sector farmacèutic, en el qual hi ha grans farmacèutiques i un univers de petites biotecnològiques. És un model que ja funciona així, a Sillicon Valley on, a més, existeixen les biotecnològiques virtuals que, en nòmina, tenen tres persones però després tenen un seguit d'empreses i institucions col·laboradores que hi treballen.

La innovació oberta té moltes opcions possibles. Encara que sembli una paradoxa, els seus creadors són les grans empreses farmacèutiques. Lilly en va ser l'iniciadora; fa uns anys va convocar un concurs en què premiava amb uns 20.000 dòlars qui els resolgués un problema de recerca. Així, milers de persones resolien un problema per una xifra que per ells és irrisòria. Avui en dia segueixen fent-ho servir.

És que és un sistema més pensat per a científics que estan a les universitats i centres de recerca. Per a l'empreses biotecnològiques, de les quals a Catalunya en tenim un centenar, el joc és el següent: agafar una invenció que sovint surt de la Universitat, afegir-hi valor, patentar-la i quan ja estan en un estadi en què ja no s'hi pot afegir més valor perquè no es té capital, o d'altres motius, aleshores s'intenta vendre a una altra empresa biotecnològica o farmacèutica, que tingui la capacitat de treure-la al mercat.

Sí és cert. En el món de la inversió professionalitzada tenim uns desavantatges respecte a altres territoris.Un dels problemes en què falla Catalunya és en els family office. Una família catalana tradicional que ha fet diners en el tèxtil, per posar-ne un exemple, preferirà invertir en un hotel de la Costa Brava, que té una rendibilitat immediata, que invertir en biotecnologia sector del qual té poc coneixements, i que l'únic que li arriba és que és un sector amb molt de risc; ens agradi o no, però és el que passa. En el sector industrial tenim també pocs inversors, que apostin per biotecnològiques d'aquí. Reig Jofre està fent alguna cosa en aquesta sentit, i Ferrer i Almirall. També, però res a veure amb el que estan assolint les grans farmacèutiques multinacionals, que tenen un braç inversor mitjançant el qual aposten per les biotecnològiques, que desenvolupen la recerca que els interessa.

Les firmes de capital de risc com Ysios o Inveready estan fent molt bé la seva tasca, però no deixem de ser un país petit amb poca massa crítica. Una notícia molt important ha estat la inversió de 36 milions de la Caixa Capital Risk i Ysios a l'empresa Sanifit. El més nou és que la inversió s'ha nodrit per primer cop d'inversors internacionals, i és una qüestió a celebrar.

Ja en tenim, però el que no tenim és memòria. Un d'històric és el d'Almirall, que va adquirir Prodesfarma i d'AlconCusí.