“No hi haurà entesa mentre es faci ús electoral de Catalunya”

El balanç és molt positiu, primer perquè el sistema de funcionament dels nostres congressos sabem que és substancialment millorable. De totes maneres, jo no tenia cap intenció de presentar-m'hi. Al juliol rebo la primera proposta per part de dirigents del sindicat que veien que anàvem cap a un congrés de tràmit, gairebé amb l'única proposta de fer una reorganització interna que ja estava acordada i que era en relació amb les federacions [passar de sis a tres]. I a partir d'aquí, em resisteixo fins a l'octubre, perquè la veritat és que quan hi ha gent que diu que tinc 60 anys i fa 26 anys que lidero el sindicat a Catalunya, jo mateix, si hagués de fer aquesta anàlisi d'una altra persona, potser també la qüestionaria. Però si s'han de trencar motlles, dir les coses pel seu nom i assumir els problemes que té la gent i ser la veu dels que no tenen veu, que viuen des de casa amb angoixa i resignació la seva situació, potser sí que valia la pena que m'hi presentés. Així, doncs, amb un congrés confederal gairebé decidit, s'ha generat una onada d'il·lusió, de ganes, fins i tot per part d'alguns dels que no em van votar i que en acabar estaven satisfets. Ho dic sense rancúnia, al contrari: m'han ajudat molt els que han anat introduint elements que no estaven en el congrés però que han generat polèmica. Crec que la gent em vol com sóc i això m'omple.

En absolut, no m'ho esperava. La posició sobre el dret a decidir de la UGT és coneguda a Catalunya, i és coneguda a Espanya, i fins i tot sempre he dit que havíem mantingut una posició respectuosa i que ens feia sentir molt còmodes. El que no tenia sentit és que quatre dies abans del congrés això irrompés com ho va fer. A mi m'hauria agradat que els qüestionaments em vinguessin pel que comentava de l'edat. M'han dit que sóc un prejubilat. És cert que tinc 60 anys, per tant no em considero una persona gran. A Europa, en qualsevol país seriós és una edat on es pot considerar que renova una organització. Puc entendre que algú vulgui un lideratge amb algú de 40 anys. Jo potser també ho voldria, i si fos una dona encara més. O que em diguessin que no estan d'acord amb les propostes que fem, com la del contracte relleu... Però la resta, com dir que sóc independentista, no em sembla lògic. Ara bé, un cop ha passat, estic satisfet i amb una mica d'orgull, perquè potser hi ha coses que ja estem superant, i això és bo per a Catalunya i per a Espanya. No anirem enlloc si no ens respectem. I la meva organització se n'ha sortit, amb la pressió que ha tingut interna i externa, amb uns delegats pressionats...

Jo he vist que es pot interpretar de moltes maneres. Tampoc ho he dit en un sentit negatiu, acusant els espanyols de qui sap què. Alguns mitjans li han volgut donar la volta, però no és així. Qualsevol persona que sigui espanyola, que vulgui contribuir perquè Catalunya i Espanya s'entenguin, ho hauria d'entendre de forma positiva. A mi m'agradaria viure en un país en què al matí em miri al mirall i m'hi reconegui. Cadascú com sigui. Si no ens reconeixem com som, tot es fa molt complicat. Estic content perquè se m'ha permès dir-ho per als catalans i per als que no ho són. Mai havia tingut interès en aquesta matèria perquè no hi sóc rellevant. No seré a la UGT catalana o a la confederació com un actor clau per al desenllaç. Però serveixo per fer veure realitats. Alguns afiliats catalans també s'havien fet una imatge que no es correspon amb la realitat i ara que marxo sabran que el seu secretari general pensa com pensa. I els d'Espanya el mateix.

L'he viscut amb tristesa, perquè durant 26 anys he assumit coresponsabilitats de les quals me'n podria haver escapat. I ningú pot dir que no hagi estat a les dures i a les madures. Crec que mai no sabré el perquè d'aquesta actitud.

No, ni tampoc ho veig factible. El cert és que hem fet la reunió formal de traspàs de funcions, que tampoc és que sigui una cosa gaire complicada. Va ser una conversa d'uns minuts i després de les dues executives ja anirem perfilant les coses més concretes que han quedat pendents. Ara, a més, tot està molt aturat, a Espanya no hi ha govern. Les patronals també estan en una situació d'espera. Però aspiro a poder tenir aquesta conversa. Per contra he de dir que m'he sentit molt acompanyat aquests dies pel Nicolás Redondo, amb qui havia tingut ocasió de treballar durant molt de temps, de vegades sense acords, i ens hem retrobat, ell amb 88 anys, amb un cap fantàsticament clar. I això m'ha fet pensar que segurament el sindicat ha de recuperar figures com la de Nicolás Redondo. Sobretot ara que tot sembla que sigui brutícia, tenim un dirigent que és l'encarnació viva del passat i en part del present del sindicat. Ha tocat de tot i que avui viu de la seva pensió. I diria que en algun moment amb dificultats. En el moment que estem, hauríem de posar aquesta personalitat en valor damunt la taula.

Si puc, sí. Fa molts dies que intento que els mitjans no monopolitzin la notícia amb aquest tema. Heu de pensar que des d'Extremadura voldran que parli també d'ells, o des d'Andalusia o Astúries... Però el tema s'està ficant pel mig. En la mesura en què pugui, hi ajudaré. I jo no canviaré. Perquè si hi ha una possibilitat que Catalunya i Espanya s'entenguin, haurà de ser sota els paràmetres del diàleg i l'entesa. S'han obert portes per poder parlar i dialogar. He llegit a les xarxes que fins i tot a Catalunya hi ha gent que em situa a l'altra banda. Ja sé que això és un risc. Jo no he canviat ni canviaré. Sempre m'he mantingut en la meva posició. A Catalunya hi ha gent que optaria més per la via de la independència, altres, i no sabem quantes, segurament estan més per un encaix federalista o confederalista, o qualsevol altre encaix al qual costa molt de posar-li cognoms. En tot cas, el diàleg és l'únic que pot trobar una sortida. És la meva opinió. Faré tota la pedagogia que calgui. Aquesta idea que hi ha en part d'Espanya que diu que el dret a decidir és igual a independència és un error. Hi ha molta gent a favor del dret a decidir que potser no vol la independència. I és en aquest camí on hem de trobar camins que ens puguin acostar. Hi ha la sensació que a la dreta espanyola li costa entrar a discutir sobre aquest encaix. I fins que la societat espanyola no rebutgi l'ús de Catalunya com a element electoral serà difícil trobar un punt d'entesa. És aquí on valoro que jo hagi guanyat: hi ha una organització on s'ha dit prou a tot això. Si no ho fem així entre tots, no ens en sortirem.

Estic molt tranquil, perquè a mi m'ha donat suport la Unió d'Andalusia, de forma majoritària; la UGT d'Extremadura, el País Valencià, Aragó, Navarra..., la majoria de Galícia. No hi ha una fractura que tingui relació amb aquest tema que ha planat per sobre del congrés. Si hi ha divisió no serà per aquest tema.

Doncs molt bé. No crec ni que haguem de fer una reunió el dia que calgui fer el traspàs perquè estem totalment en sintonia i jo crec que el sindicat a Catalunya quedarà molt bé. És més, crec que és molt positiu per a la UGT de Catalunya que jo me'n vagi, ja sigui a la UGT confederal o a casa. Aquest allargament que he fet de dos mandats, el vaig fer perquè m'hi van convèncer, també perquè van agafar els anys de la crisi. Però penso que si no els hagués fet cas, si hagués marxat, potser la UGT de Catalunya estaria millor. És una opinió meva, encara que no trobo gaire gent dins el sindicat que la comparteixi. La gent que accedirà a les responsabilitats en el sindicat ha viscut aquesta cultura d'entesa, de posar el focus en el treballador, l'ha treballat i ens hi sentim molt identificats. I la UGT continuarà sent un eix central de la vida social i política catalana i ens assemblarem molt a la societat catalana, que és el que volem.

No m'agrada posar línies vermelles però la derogació de la reforma laboral és un punt de partida. És un punt necessari per restaurar el diàleg amb la patronal amb equilibri. I en aquest país la gent ja no pot esperar més. En els propers anys molta gent treballarà per continuar sent pobre i això demà ningú no ho podrà arreglar.