CAMIL ROS
SECRETARI GENERAL D'UGT CATALUNYA
“Si la taula de diàleg no funciona no hi hem de ser”
“La tardor serà moguda des del punt de vista de les mobilitzacions des de la unitat d'acció per canviar les polítiques socials i laborals”
“Hem de partir de la base que el que s'ha perdut durant la crisi era per un motiu conjuntural i que ara cal lluitar per recuperar-ho”
“No es pot consolidar la represa econòmica amb salaris baixos”
Saba nova i experiència
El nou cap visible de la UGT catalana, Camil Ros (Vallromanes, 1972), arriba al secretariat general amb molta feina sindicalista a l'esquena: primer, com a cofundador del moviment juvenil de la UGT, Avalot, passant pel lideratge de l'organització a les comarques gironines i pel secretariat general de política sindical. El seu mandat es caracteritzarà pel tàndem amb la nova figura del president, encarnada en Matías Carnero, i vol combinar la feina interna de renovació i reorganització del sindicat per aproximar-lo més a les bases, amb una forta bel·ligerància a l'arena social contra les polítiques que perpetuen la pèrdua de drets laborals.
Els nous mapes polítics a Catalunya i l'Estat haurien de fer més fluid l'exercici de la negociació
A la primavera va aterrar al sindicat com a substitut de l'històric Josep Maria Àlvarez, que va passar a liderar la UGT estatal. Ros afronta amb energia la nova etapa d'una organització que s'ha repensat i que ara, amb una cúpula bicèfala (Matías Carnero n'és president), fa un balanç combatiu del que s'ha destruït amb l'argument de la crisi i del que es vol recuperar en els aspectes social i laboral.
Observant el panorama polític, no hi ha res que indiqui que la tendència ha de canviar...
Sí, la tardor serà moguda. El contracte únic que proposa Ciutadans sumaria precarietat als impactes negatius comprovats de la reforma laboral. Alhora, la patronal té un discurs cofoi que parla de recuperació però que es nega a acceptar increments salarials i altres millores en les taules de negociació i vol continuar retallant condicions. Hem de pensar en una ofensiva sindical. Si la situació està, com diuen, millor que fa un any, hi ha d'haver un procés gradual de recuperació de drets laborals i salarials. Si hi sumem el panorama europeu, que exigeix més retallades en el pressupost, no serà difícil només la tardor... La política econòmica que defensen el PP i C's és un perill públic per al mercat de treball.
Hi haurà mobilitzacions, doncs?
Des de la unitat d'acció sindical hem de reclamar canvis. I com que no hi haurà majoria de govern a l'Estat que els vulgui fer, s'ha de fer des de la mobilització. El diàleg social amb el PP és impossible. Els sindicats hem de tenir clar on assolir objectius i hem d'assumir que el diàleg social durant la crisi s'ha convertit en una trampa en la qual no hem aconseguit gairebé res. Si el diàleg social no serveix, no hi fem res, a les taules de negociació. Hem de fer de contrapoder representant els que no són poderosos. El sindicalisme del futur passa per aquí, per més elements de mobilització i de pressió, i fins que governs i patronals no tornin amb una actitud per pactar-hi canvis, no hi fem res sortint a la foto.
Quins seran els eixos centrals de la reivindicació?
El retorn del que s'ha perdut. Si es van acceptar retallades de condicions era per circumstàncies conjunturals, amb el benentès que quan s'acabés la crisi hi hauria un retorn. I el problema és que aquest retorn ni es produeix ni s'albira.
La demanda de recuperació salarial ja fa un temps que hi és.
El problema és que els treballadors en actiu hem patit una devaluació salarial que arriba a un 25%, que encara ha estat més intensa per a la gent que ha perdut la feina i n'ha tornat a trobar, que ara cobra la meitat. Ni les hipoteques, ni els lloguers, ni el menjar s'han abaratit un 25% o un 50%. I difícilment es dinamitzarà l'economia amb una política de salaris baixos.
La xifra de 1.000 euros de salari mínim és accessible o és fer volar coloms?
Des del sindicalisme sovint fem propostes que semblen d'un altre planeta. Quan parlàvem de salari mínim fa dues dècades ens quedàvem sols. Ara ningú dubta que n'hi ha d'haver. Sabem que és una competència estatal però no treu que es pugui predicar amb l'exemple des de les administracions catalanes, que poden exigir en els concursos públics que les empreses garanteixin aquests mínims als seus treballadors.
I a escala estatal, hi ha alguna escletxa perquè entri en joc una alternativa d'esquerres?
La suma era molt més fàcil després de les primeres eleccions. Però encara hi ha una majoria alternativa d'esquerres, no absoluta, però sí àmplia. Ara cal veure l'habilitat de dialogar, pactar, trobar punts en comú. Hi ha gent que sembla que li va bé un govern del PP i C's.
I, en canvi, les discrepàncies s'aguditzen i s'eternitzen...
El model polític català i ara també l'espanyol, amb més pluralitat, és el model de futur de cara als pròxims quinze o vint anys i ha de fer més fluid l'exercici de la negociació. Hem passat del bipartidisme al caos.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
