Espanya no se’n surt

Nova derrota dels espanyols en el seu enèsim intent per ocupar càrrecs de poder a Brussel·les. La vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, va perdre ahir la presidència de l’Eurogrup davant del candidat irlandès, Paschal Donohoe. Una batalla ajustada en què els governs populars i liberals de la zona euro van aconseguir evitar que la cadira passés a mans d’un executiu socialista, ara que entren en una crisi sense precedents per la Covid-19.

Poc després que el president sortint, Mario Centeno, anunciés la seva dimissió com a ministre de Finances de Portugal i, per tant, de l’Eurogrup, els noms de Calviño, Donohoe i el liberal luxemburguès Pierre Gramegna van sonar amb força ràpidament per substituir el portuguès. Així, les tres principals famílies polítiques europees competien per la presidència d’aquest organisme informal, que reuneix regularment els ministres de finances de l’euro en un moment crític per a l’economia.

De perfil tecnòcrata i amb una llarga experiència institucional a Brussel·les, Calviño es va plantar ahir a la reunió on es votava la nova presidència lluint els suports dels grans estats de la zona euro. En l’últim minut abans de la trobada, França revelava que votaria l’espanyola, igual que Alemanya, Itàlia, Portugal, Grècia i Finlàndia. Un moviment que mantenia la gallega de 51 anys en la pugna, però que no garantia la seva victòria, ja que cadascun dels 19 ministres només tenia un únic vot. Necessitava 10 vots favorables en la votació telemàtica i secreta d’ahir en què participaven més d’una desena de països controlats per conservadors i liberals.

Ningú va obtenir majoria en la primera tanda i el luxemburguès Gramegna es va acabar retirant, de manera que Calviño es va jugar la presidència de l’Eurogrup contra l’irlandès conservador. I la va perdre. Era la gran aposta del govern de Pedro Sánchez, que havia decidit no presentar la ministra d’Exteriors, Arancha González Laya, a la presidència de l’Organització Mundial de Comerç posant totes les seves esperances en una vicepresidenta amb fama d’ortodoxa i disciplinada amb les finances. Encara més, tenint en compte l’intent frustrat del 2015 amb l’exministre Luis de Guindos, que va saltar premonitòriament al Banc Central Europeu abans que el govern de Mariano Rajoy s’enfonsés.

La jugada li ha sortit malament, també a Sánchez. Una dura derrota per al líder socialista, que no ha demostrat gaires dots negociadores en el repartiment d’alts càrrecs d’influència a la Unió Europea. Ara només té Josep Borrell com a cap de la diplomàcia europea, un càrrec poc influent en un àmbit intern.

També va ser amarg per a Calviño, que, poc abans de la cursa, va menystenir els membres de la Lliga Hanseàtica –formada pels països escandinaus, bàltics, Holanda, Dinamarca i Irlanda– en afirmar que només eren “països petits amb poc pes”. Una arrogància que ara se li ha girat en contra, perquè ahir va perdre precisament per culpa d’aquest influent grupet.

Per contra, una dolça victòria per al ministre de finances irlandès, que a partir d’ara serà l’encarregat de travar consensos entre un nord i un sud amb visions distintes sobre la política fiscal i la integració de la zona euro, principals preocupacions de l’Eurogrup. Del perfil d’aquest democratacristià de 45 anys destaca sobretot la seva oposició a aplicar una taxa digital als gegants tecnològics nord-americans com ara Google, Amazon i Facebook, que tenen les seves seus a Irlanda, on paguen molt pocs impostos.

Tanmateix, per arribar al càrrec Donohoe ha donat valor a la posició moderada d’Irlanda en les negociacions europees en un moment crucial en l’àmbit econòmic per a la zona euro. “Espero treballar amb tots els meus companys de l’Eurogrup els pròxims anys per garantir una recuperació justa i inclusiva per a tots”, va assegurar just proclamar-se guanyador. Ara haurà de demostrar realment si és el “constructor de ponts” que va prometre ser en la seva candidatura.