La cançó de ‘Porca Misèria’

Resulta paradoxal, i alarmant, que tots aquells castellanismes que no sentim mai a TV3 en les pel·lícules doblades, els acabem sentint en les produccions catalanes. El nivell d’exigència lingüística no té res a veure. Mentre que els estudis de doblatge són supervisats minuciosament i es veuen obligats a repetir escenes només perquè un actor ha fet una essa massa llarga (i no exagero), amb les produccions es té màniga ampla, fins al punt que alguns directors veten la presència de lingüistes als platós.

Porca Misèria és una de les millors sèries, si no la millor, que ha emès TV3. La primera i la segona temporada (després es perd una mica) són un magnífic fresc d’una generació de catalans que viuen la llengua amb naturalitat. Potser per això, parlen molt com es parla al carrer. “Ni se t’acudeixi, Laia”, diu per exemple Joel Joan. És possible que a l’origen d’aquesta expressió hi hagi un Don’t even think que va forçar el doblatge espanyol a inventar Ni se te ocurra. El cas és que ara és molt viu entre els joves, i si els diguéssim que han de dir Te’n guardaràs prou contestarien que els fem parlar com iaios. Qui sap, però, si un bon lingüista hauria suggerit Treu-t’ho del cap, prou viu i genuí?

Però ara no vull parlar de la sèrie sinó de la cançó que amb el mateix nom va enregistrar Joel Joan. És cert que a l’àrea metropolitana el que àton, pronunciat amb vocal neutra, està en perill d’extinció entre la gent de menys de 40 anys. Joel Joan no hi arriba, però és un professional de la interpretació, ha estudiat locució i articula prou bé perquè en un teatre l’entenguin des de l’última fila mentre es rebolca per terra. Quina provocació se suposa que està fent quan diu una vegada i una altra el que com si la e fos tònica? Quina classe de modernitat aporta dir trepem?

Ho dic sense indignació, amb genuïna perplexitat, perquè crec que és un excel·lent professional. La cançó, em diuen, és de Jofre Bardagí, que és, si no m’erro, el nét de Bartomeu Bardagí, corrector de Josep Pla i un dels vetlladors de les essències de Fabra durant el franquisme. Puc entendre, doncs, que al Jofre posar trepem a la cançó li produeixi un efecte alliberador.

El que no puc entendre és que algú que es mulla i es despulla per la dignitat d’aquest país, contribueixi a erosionar la identitat de la llengua amb una fonètica castellanitzada que, fins i tot si el país li importés una merda, seria inadmissible per raons purament professionals.