Al llarg dels anys he anat veient Generació D, aquest programa de Francesc Escribano actualitzat cada 7 anys amb noves entrevistes als seus protagonistes. No sóc conscient amb total precisió de quines edicions he vist, però sí que tinc clar que els rostres de les vuit persones que hi apareixen em resulten plenament familiars.
Al Sense ficció de dimecres passat vam veure l'última entrega, segurament la més decisiva de les emeses fins aquest moment. La més decisiva perquè als entrevistats –tots a punt de fer 40 anys– els toca fer balanç de moltes coses: la parella, la feina, els fills, la realització personal, la insatisfacció, els projectes vitals les il·lusions perdudes i retrobades... Comprovem com quasi tots ells han tingut alts i baixos importants, negocis frustrats, accidents imprevistos, relacions trencades, però també grans satisfaccions i moments d'esplendor. Resulta revelador que, en la majoria dels casos, coincideixin a assenyalar el moment present com una etapa de plenitud, d'assentament personal, professional i familiar.
Generació D és un programa excel·lent, una gran idea televisiva d'Escribano però també una imprescindible mostra de periodisme cívic, un esforç ingent per contribuir a fer d'aquesta professió un autèntic i útil bé social. En un moment d'incertesa com el que viuen les televisions publiques, i també les empreses periodístiques, és més balsàmic que mai poder gaudir de productes tan ben fets i tan estimulants com ara Generació D. D'aquí a set anys, més. Esperem.