Van aparèixer a remolc de l'alarma creada pels atemptats del 2001 a Nova York, el 2004 a Madrid i el 2005 a Londres. Un cèrcol metàl·lic amb una bossa penjada, de plàstic transparent, va substituir a moltes ciutats europees les tradicionals papereres de metall, plàstic o fusta. La por i la recerca de seguretat van reduir la idea de paperera a la mínima expressió deixant el disseny per a millors ocasions. Les deixalles es posaven així a la vista de tothom per evitar que les papereres fossin possibles amagatalls d'explosius. M'he tornat a fixar en aquestes papereres ara que els mitjans de comunicació van encadenant històries sobre mala administració de recursos públics i corrupció. En veig sobretot a estacions de transports públics. La transparència de les papereres potser desactiva perills, i ho fa de forma senzilla i efectiva, convertint-nos a tots, sense que ningú ens ho hagi proposat, en observadors i vigilants. No calen policies perquè tots controlem i participem. Igualment passaria en el cas de les administracions públiques, on és evident que amb més transparència, amb més control, sempre hi ha menys corrupció. No l'eradica però la fa més difícil. No obstant, l'Estat espanyol és encara un dels poquíssims països de la UE que no disposen d'una llei d'accés a la informació de les administracions públiques. El ciutadà no sap si pot consultar els documents públics i sovint el funcionari desconeix si els pot comunicar. En cas de dubte, la resposta és no. Curiosament la promesa de lleis d'accés figura en els programes electorals, però no passa d'aquí. Una legislatura rere l'altra. El PSOE, per exemple, en parlava l'any 2004, i també el 2008. Convindria més que mai que del programa electoral passés al BOE. Mentre això no arribi, les nostres administracions seguiran essent, en aquest sentit, com velles, pesants i opaques papereres de ferro colat.