El díptic que Steven Soderbergh ha realitzat al voltant de la figura de Ernesto Che Guevara es basa en la clàssica estructura narrativa d'ascensió i decadència. La primera part, Che: El argentino, es presenta com la crònica d'un triomf que porta cap a la revolució, mentre la segona, Che: Guerrilla, és la crònica d'una revolució fracassada que té com a horitzó la mort. No és cap secret afirmar que els relats sobre el fracàs generalment són més colpidors que els relats al voltant de les victòries i que en el cas de la figura d'Ernesto Che Guevara, l'acció que du a Bolívia l'any 1966 s'ha convertit en un dels suports del mite revolucionari, de l'home que volia estendre la revolta per l'Amèrica Llatina i que va fracassar en el seu intent, fins al punt de ser traït. Pel que fa a l'estil, la recreació de la frustrada revolta boliviana permetia a Steven Soderbergh anar més enllà del delicat tema de la recreació de la revolta cubana. Mentre en la primera part es trobava necessitat d'utilitzar com a contrapunt un cert didactisme, barrejant les imatges de la conferència del Che a les nacions unides en què explicava les estratègies de la guerrilla amb la seva posada en pràctica, a Che: Guerrilla sembla com si Soderbergh volgués alliberar-se de la càrrega del didactisme per tal d'aprofundir en la psicologia i poder construir el retrat interior del personatge, aprofitant les informacions recollides en el diari que el Che va escriure de l'experiència. La pel·lícula vol ser més el retrat d'un mite cansat, esgotat de la seva condició i la manera com el destí tràgic actua inevitablement dins la seva existència.

Per tal de mostrar que s'ha dut a terme un canvi de registre i que Che: Guerrilla no és la segona part de la primera pel·lícula sobre el Che, sinó una pel·lícula diferent, hi ha un canvi absolut de registre i de format. El cinemascop i el look clarament hollywoodià –pràcticament hereu del cinema d'Oliver Stone– queda transformat per un format més reduït i un registre gairebé més de televisió. L'exuberància de mitjans de la primera part queda també minimitzada, en un producte que pràcticament no mostra res més que la mateixa guerrilla. Amb tot, però, hi ha una certa idea de fracàs en la manera com s'elabora Che: Guerrilla, fins al punt que acaba convertint-se en una obra molt més inferior que la primera. El fracàs bé determinat per com força el to caricaturesc d'alguns personatges com el francès Regis Debray, com no sap treure gaire partit dels actors espanyols que els ha deixat en préstec la coproductora Tele 5 i com acaba atrapat en una realització planera incapaç de crear l'atmosfera de decadència i fracàs a la qual vol conduir la pel·lícula.

El resultat final no fa més que posar en evidència com Che: Guerrilla representa un més dels atreviments de Steven Soderbergh, un director que funciona més com a generador d'idees que com a bon cineasta, capaç de donar-los una forma coherent i una clara força expressiva.