Aires de thriller a la comissaria de Santa Coloma. Amb un tracte exquisit, els mossos m'inviten a entrar en una cambra minúscula i exageradament il·luminada. Estic a punt de participar en una roda de reconeixement. Com a imputat? Com a figurant? Sí, home, a tu t'ho diré! Si mai t'hi trobes, lector, recorda tan sols el que deia, em sembla, el jurista Cesare Beccaria: «Conscientment o no, tots hem comès algun delicte a la vida.» T'ajudarà a relativitzar el moment, perquè t'asseguro que els deu minuts que s'acosten se't faran eterns de tan tensos i de tan intensos. Palplantat, envejaràs l'inequívoc uniforme dels mossos que custodien l'entrada i faràs comptes: sou cinc cossos –a qui li importen les ànimes en aquest moment?–, cinc potències de delicte. Cinc inexpressions. Cinc silencis amb els braços penjant i amb ganes d'agafar-se a alguna garantia. Per primer cop desitjaràs estar de cara a la paret, no pas d'esquena. Però no: un focus t'il·lumina i un mirall de mentida et rebotarà les teves certeses sense deixar-te veure l'error o l'encert dels altres. Què deu pensar la víctima? S'imposarà la serenitat que ha de tenir o el sofriment que ja ha tingut? I com deu ser el jutge? És savi? Ha viscut la vida? O és un d'aquests joves repel·lents que s'han passat vuit anys tancats a casa preparant oposicions? Què en sap, de la complexitat humana? Sou cinc cossos, cinc cartes de pòquer i una està marcada. Entre el bé i el mal, què hi ha, qui hi ha? Quina és la distància? Se sent un cop de porta a l'altra banda. Ens inviten a sortir de la minúscula cambra però un ja no sortirà de l'edifici. Les altres quatre cares recuperaran l'expressió i, sense saber-ho, potser sortiran taral·lejant el mateix poema dels Carmina burana dedicat a la Fortuna: «Sort cruel i inconsistent, roda en moviment, situació incerta...» Avui a dalt, demà potser a baix...