La gent que organitza la consulta sobiranista del dia 25 d'abril vinent a Igualada em convida a anar-hi a fer una conferència. «No volem que facis campanya ni pel ‘sí' ni pel ‘no', només que expressis la teva opinió.» La cita va ser dijous al vespre a l'Ateneu. Vaig arribar a Igualada, em vaig perdre perquè la senyalització del país és catastròfica, i al final vaig aparcar a la placeta del Pilar. Surto del cotxe, pregunto a un senyor on es troba l'Ateneu i em diu: «Hi podem anar junts perquè jo també hi faig cap.» Ho han sentit? «Hi faig cap.» Els defensors del català light haurien censurat el senyor amb l'argument que no és un registre d'anar dient pel carrer.

Arribo a lloc, un edifici històric que es diu Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, així amb totes les lletres, i em surt a rebre el senyor Francesc Ricart. Paro l'orella. Parla el català amb un accent que em sembla de Lleida, però no ben bé. Així parlen els igualadins? No fa ni cinc minuts que sóc a la ciutat i és la segona vegada que m'aturo en consideracions filològiques.

La conferència se celebra en una saleta que s'omple del tot. Hi ha gent de totes les edats. La constatació demogràfica em serveix per començar dient que el sentiment independentista no obeeix només al relleu generacional, no és una exclusiva dels joves, sinó que afecta la piràmide d'edat.

A veure, comencem. Jordi Pujol, el belluguet Jordi Pujol que intervenia en els pressupostos de l'Estat, que anava d'un cantó a l'altre del país, que visitava Bush pare a la Casa Blanca, que anava a la Xina a obrir mercats, que quan queien les torres bessones de Nova York sortia a fer una declaració institucional i que parlava de tu a tu amb tots els mandataris europeus, ens va fer creure durant vint-i-tres anys que Catalunya gairebé orbitava per si sola en el concert dels estats del món. Pujol es va retirar, i el diguem-ne «engany» va quedar en evidència. El sentit de pertinença s'havia situat molt amunt, però per reforçar el poder que compta, que és el que figura en les lleis, Pasqual Maragall va llançar la idea de fer un nou estatut. Aquí s'encén l'esca. L'Espanya que havia acceptar el primer estatut en plena efervescència de la transició i quan els grans partits espanyols estaven construint-se, va llançar una ofensiva contra el segon i contra Catalunya en conjunt, amb boicots comercials inclosos. Quan dic ofensiva, dic ofensiva, que ofèn. La quantitat de catalans ofesos entre joves, vells i de mitjana edat és gran. L'esperit de La pell de brau, dels ponts del diàleg i tota la pesca s'esberla. Els països europeus que neixen de nou en nou o que recuperen estatus antics de sobirania serveixen d'exemple i temptació. La paraula independència es comença a conjugar sense por, per mèrit que cal atribuir a ERC. I aquí tenim Arenys de Munt el 13 de setembre, les consultes del 13 de desembre, les d'avui, 28 de febrer, i les del 25 d'abril, on Igualada tindrà un paper. Una altra cosa és que les consultes així plantejades donin els resultats que esperen els ullets espurnejants de la gent que m'escolta a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. Una altra cosa seria, també, si fossin vinculants. Els del «no» anirien a votar en massa, i no com ara que es queden tranquils a casa, i farien sortir el santcristo gros.

M'estenc en alguns detalls, hi afegeixo unes anècdotes i sembla que els ha agradat. Acabem amb un petit sopar al mateix bar de l'Ateneu. Que bo que és el vi negre sense marca, ben fresquet. Parlem de com s'està desinflant l'entusiasme per les consultes. La tongada d'avui, dia 28, ja no té el ressò de les anteriors. Perquè en tingui la del 25 d'abril s'haurà de treballar molt. «La proximitat de Sant Jordi hi pot ajudar.» Els Godó de La Vanguardia són originaris d'Igualada. Dic a taula: «El Punt és el diari que ha jugat més fort a l'hora d'informar sobre les consultes i, si voleu, ha contribuït a l'engrescament. Forma part del seu tarannà i ningú se n'estranya. Ara: vosaltres, igualadins, us heu aturat a calibrar quin valor té que l'endemà del 13 de setembre La Vanguardia titulés a tota portada «El civismo gana en Arenys de Munt» i que l'endemà del 13 de desembre insistís a dir «Las consultas catalanas envían una señal cívica»? Parlem del diari que llegeixen tants catalans que no volen soroll, alguns dels quals haurien preferit un titular contra les consultes separatistes, el diari que llegeixen a Madrid, i quan dic Madrid dic els ministeris, però també La Zarzuela, per saber què pensa Catalunya. «Primer pas» i «Anar sumant», va titular El Punt.

A la sortida, el senyor Francesc Ricart, el que jo notava que parlava «de Lleida», em diu que és originari de Fraga i m'entrega un exemplar de la revista Temps de Franja, en la qual col·labora. Temps de Franja porta el subtítol de Revista de les comarques catalanoparlants d'Aragó, i és escrita en català. Ricart em diu que no té cap línia definida, un aplec de col·laboradors de diferents tendències, però en l'editorial llegeixo una reivindicació del català d'aquelles terres. Anar fent passos.