En Los abrazos rotos hi ha moltes imatges. Una pantalla mostra com Ingrid Bergman i Georges Sanders contemplen, a les ruïnes de Pompeia, dos cossos de persones que van morir abraçats. Almodóvar desplaça aquesta imatge de Viaggio in Italia de Rossellini cap una altra imatge borrosa, extreta d'una càmera de vídeo, que ens mostra una parella fent-se un petó. Aquest cop, la referència és Blow Up, d'Antonioni, però la intenció no és la d'explicar-nos allò que s'amaga rere les aparences sinó la de construir la prova d'una felicitat fugissera. Entre els cossos calcinats per la lava i la parella fent-se un petó, Almodóvar ens mostra un jove, obsessionat per capturar imatges, que vol ser com el protagonista de Pepping Tom, de Michael Powel. També hi ha una actriu (Penélope Cruz) que en la ficció vol assemblar-se a Audrey Hepburn i en la vida real a Gene Tierney quan queia escales avall en Que el cielo la juzgue. Tots els personatges són presoners de les seves imatges. Per això, tant les fotografies del relat com les abraçades acaben trencant-se i esquinçant-se. Enmig d'aquest món poblat d'imatges, en què els personatges vampiritzen tot allò que veuen o actuen segons els paràmetres creats des de ficcions cinematogràfiques, Almodóvar decideix castigar el seu àlter ego i convertir-lo en un director cec, amb algú que no pot veure més imatges però que està obligat a continuar fent ficció.

La idea del creador cec, que Woody Allen ja havia treballat a Hollywood Ending, resulta un element estimulant. Harry Caine, el director cec presoner del seu nom, vol ser una metàfora del mateix Almodóvar. Igual que ell, Harry Caine era presoner de les seves imatges i per crear necessitava vampiritzar el que els altres han creat prèviament o fer variacions entorn dels seus temes. Tot el cinema d'Almodóvar no és més que un afortunat gran acte de vampirisme. Què passa quan el director ja no pot veure les imatges dels altres? Què en queda de tot aquest cinema presoner de les referències? Aquesta és la gran qüestió que proposa Los abrazos rotos. Almodóvar, com Harry Caine, necessita passar per un procés mental que li permeti desprendre's de tot i poder tornar a crear, a cegues. Abans de fer-ho, però, el director necessita destruir tots els residus del seu passat, i Los abrazos rotos no és més que una gran cerimònia de destrucció. Un comiat abans de la ceguesa. El problema que sorgeix al final de la visió del film no és altre que el de saber si el mateix Almodóvar serà capaç d'escriure sense imatges o si la ceguesa no és més que un desig impossible de materialitzar.

Com a pel·lícula resum del cinema vampir, Los abrazos rotos trontolla. La seva estructura ens remet a La mala educación i vol ser una obra novel·lesca, autoconfessional, que juga entre el passat i el present i transita amb comoditat del thriller al melodrama. La complexitat del guió provoca que l'artefacte sigui més fort que no pas les emocions. Els tres amors que puntuen la pel·lícula –Penélope / Homar, Penélope / José Luis Gómez i Blanca Portillo / Lluís Homar– volen presentar-se com tres models d'amor: el passional, el pervers i l'etern. En cap dels casos tenen la força desitjada perquè l'artefacte no permet que esclatin. Com sempre passa en el cinema d'Almodóvar, les imatges són molt curoses i els actors i actrius funcionen molt bé, però el que no acaba de rutllar és el relat.

Hi ha un moment de Los abrazos rotos en què ja no es pot avançar més. Pedro Almodóvar situa els personatges de la història al voltant d'una taula i engega un seguit de confessions i cops d'efecte melodramàtics. A partir d'aquí la pel·lícula s'encalla i ens empeny a pensar que el problema d'Almodóvar és que potser mai serà capaç de fer aquest cinema de cec que sembla que vol i desitja fer.