Poc després d'enviar al diari la necrològica de Dennis Hopper vaig sentir el corcó de la insatisfacció. Aquesta era més forta que la que sento habitualment quan entrego un article i, malgrat que intentava justificar-me a mi mateixa remetent-me al poc espai disponible i a la urgència amb la qual havia hagut d'escriure en saber la notícia a les vuit del vespre, tenia la sensació que no havia explicat prou per què Dennis Hopper encarnava un dels rebels de Hollywood. Havia parlat del fet que pràcticament va començar al cinema essent un dels rebels sense una causa del film de Nicholas Ray protagonitzat pel seu amic James Dean. També de la seva condició de cineasta independent que va encetar travessant els EUA en moto, junt amb Peter Fonda, per convertir-se amb Easy ryder en un dels referents de la contracultura nord-americana. I alguna cosa devia dir dels seus personatges esquinçats, desesperats, perdedors, bojos i altres vegades perversos. Però intuïa que hi faltava alguna cosa, que el fil es trencava en algun lloc, que el relat tenia algun buit fonamental. Hi va haver un moment en què se'm va revelar el perquè: no havia recordat que Dennis Hopper va interpretar el pare borratxo de Rusty James (Matt Dillon) i d'El noi de la moto (Mickey Rourke) a Rumble Fish (1983). Aleshores vaig pensar que Francis Ford Coppola devia considerar que amb la presència de Hopper apuntava un fil de continuïtat o una transmissió entre els rebels de Nicholas Ray, els motards existencialistes i els seus joves, afectats per un malestar que els mena a la rebel·lió o a la desesperació. Que els seus rebels, doncs, eren d'alguna manera fills de Dennis Hopper, al qual vaig recordar quan, suat i begut, li explica en un bar a Rusty James que la seva mare no està boja, però que, com el seu germà, és de la mena de persones que veuen el món d'una altra manera i que, tenint el do de poder fer qualsevol cosa, no desitgen fer-ne cap. Ho vaig recordar pensant que també n'he conegut, d'aquesta mena de persones excepcionals i infelices.