El finalista del premi Sant Jordi 2008, Vicent Usó (Vila-real, 1963) narra la història d'un home dividit entre dues passions, la música i la dona, i el conflicte que s'estableix entre elles dóna vida a El músic del bulevard Rossini (Proa). Tot i que reconeix una certa intenció de denúncia sobre les condicions d'immigració, insisteix que la vol vehicular a través d'una història concreta, la d'aquest home, Tadeuz, un violinista polonès que s'acaba guanyant la vida com a violinista ambulant, malgrat les seves capacitats. Es tracta d'un músic que viu en un poble i que té dificultats per tirar endavant la seva carrera. «Finalment, entre les seves expectatives i la seva realitat –no té reconeixement social– s'obre una gran distància que en certs àmbits es pot etiquetar com a fracàs», comenta Usó. Ara bé, l'escriptor va més enllà per reflexionar sobre l'èxit i fins aquest punt passa per arribar a més quantitat de gent possible. Per enllestir-ho, el novel·lista planteja: «No sé si les ambicions ens fan ser millors persones.» Com a escriptor creu que l'èxit passa per «fer cada dia llibres més bons i arribar a més lectors». Però assegura: «La meva felicitat no passa per això.»

El finalista del Sant Jordi confessa que va començar el llibre «a contracor». Tenia un any sabàtic per treballar en altres temes quan un acordionista va aparèixer en la seva vida. Se'l trobava cada dia i la seva mirada «estranya» el va estirar cap a la història de Tadeusz. «No volia saber la història real de l'acordionista, sinó fer literatura.» El seu protagonista toca el violí, un instrument que «abelleix i permet més registres musicals». En aquest punt, l'autor de Vila-real reconeix que té «molta enveja» dels músics, ja que li agrada molt la música (des d'ACDC fins a Schubert) però de petit no va poder aprendre a tocar cap instrument. El narrador d'El músic..., d'altra banda, és molt «pròxim» i sovint s'adreça directament al lector: «Això em permet certes llicències com ara intervenir de manera indirecta, i un cert humor.»