Sortiràs de casa ben d'hora i ja sentiràs els cotxes de l'Eixample fent sonar el clàxon, els obrers de les obres interminables cridaran i engegaran les màquines, la ciutat despertant-te de cop, sense mandra. Un dia més suportaràs el trànsit que aviat ja serà dens i lent. Entraràs en un bar a fer un cafè i continuarà el soroll, els cops, les empentes, el fum. No només això, sinó que el teu cap estarà també ple de soroll: mentre camines pel carrer o vas en cotxe, aniràs pensant en la reunió amb el teu cap, en el problema no resolt amb aquell company de feina, en la tasca que ahir no vas acabar o les ganes que tens que arribin les vacances. I entre tots els handicaps –o potser precisament a causa dels handicaps– m'arriba la notícia que la meditació prolifera a Barcelona com una via d'escapament a la realitat urbana. Meditació. Què vol dir, això? Lluny del què em pensava, meditar no té res d'esotèric, ni de religiós. Tampoc no té res a veure amb donar voltes a una idea. Es tracta que el silenci interior es sobreposi al soroll exterior: aturar la xerrameca mental. Cada vegada més gent ha entès que meditar ajuda a viure millor, a concentrar-se més, a ser més productiu, i cada cop més gent ho demana als gimnasos, sobretot en la seva vessant més moguda: el ioga, meditació en moviment.

Un els actes que demostren l'èxit de la meditació és la Segona Meditació Global de Catalunya, celebrada la setmana passada a l'Auditori de Barcelona i organitzada pel programa de Catalunya Ràdio L'ofici de viure, de Gaspar Hernàndez. Dues mil persones van omplir la sala que aquell dia es posava un vestit excepcional: i és que el més important de l'espectacle no passava a l'escenari, sinó a cadascuna de les butaques del recinte. L'Auditori en silenci durant una hora, un silenci alterat només per la veu calmosa i clara del monjo donant instruccions, o recitant un mantra. Potser algú estossegant. I com a cloenda, el grup Shirai esquitxava els darrers serrells meditatius amb el so dels bols de quars: gongs entrant i sortint dels conductes auditius, rebotant per les parets, apropiant-se el cap i els sentits com una heura enfiladissa. Totes les edats –adolescents a segona fila–, totes les nacionalitats, persones vingudes de tots els punts de Catalunya. La gent somreia, estava alegre, vestia colors vius malgrat la pluja. La majoria eren oients de L'ofici de viure –on de dilluns a divendres a dos quarts de vuit del vespre el monjo budista Ricard Rotllan fa un minut de meditació en directe– o seguidors de la trajectòria de Gaspar Hernàndez: després de l'acte, el locutor i últim guanyador del premi de novel·la Josep Pla va quedar-se més d'una hora signant el seu llibre El silenci a tothom que ho va voler. La cua es perdia de vista. I és que Hernàndez s'ha fet un forat de manera intel·ligent i honesta entre la competència febril dels mitjans de comunicació. Lluny de ser una decisió política, com algú va apuntar quan va abandonar la informació diària, el canvi de rumb de la trajectòria d'Hernàndez va ser per voluntat pròpia: el cos li demanava fer un pas més, dedicar la seva feina a ajudar la població a viure millor. Darrerament ha estès els braços i la seva tasca ha arribat també al món de la literatura: El silenci serveix com a guia d'iniciació a la meditació, ja va pels trenta mil exemplars i ja fa cinc setmanes que és el llibre més venut a Catalunya.

Una cosa és clara: o bé els catalans ens hem tornat esotèrics de cop, o bé resulta que la meditació, certament, és una eina que toca de peus a terra, modesta, gratuïta, que ens apropa a la felicitat.