– «No... Quan vam començar semblava que ens havíem de menjar el món. Érem un col·lectiu de vuit persones, molt enderiades a fer l'editorial, però el 1982 vam aturar l'activitat, i només havíem fet vuit llibres. Des de la represa el 1996 hem matriculat 200 llibres. Neix en una època d'entusiasme, i va ser important perquè ha tingut continuïtat.»

– «Al començament és col·lectiu. Encara avui com El Cep i la Nansa mantinc implicacions com per exemple la col·lecció Cites amb la Història o els actes en paral·lel a l'edició de llibres. El Carles Duran i el Joan Benet són, fonamentalment, els que han quedat al meu costat de l'aventura inicial. A propòsit de la mitificació de l'edició digital, publicar avui és el més fàcil del món, però el difícil és mantenir l'arrel del perquè editar.»

– «Al 1996, des de l'Ajuntament se'm convida a reactivar l'editorial. Molts dels fundadors estaven ja a la vida pública. Jo vaig dir que sí, amb condicions, si l'Ajuntament em garantia una producció mínima a l'any. I així es va fer. El meu compromís va ser que, a banda del servei de publicacions de l'Ajuntament, jo començava a editar pel meu compte sota el mateix segell.»

– «Sí, n'han sortit 20 títols; també dos de la Biblioteca de l'Ateneu, que va quedar aturada, més alguns encàrrecs. I jo n'he produït 160 més pel meu compte, creant més de quinze col·leccions, i publicant tot tipus de gèneres. Hem contribuït a fomentar una indústria cultural.»

– «Som una editorial moderna i de referència. Tot i que no era la nostra missió, en el món cultural avui s'identifica Vilanova amb El Cep i la Nansa.»

– «Hem tocat de tot: poesia, narrativa, assaig... El que ens queda és implementar l'àmbit digital. Sí, veurem e-books d'El Cep i la Nansa! És una bestiesa pensar que el món torna a començar a partir del digital. No m'hi he d'especialitzar, però ho tindrem en compte perquè és una realitat.»

– «No. Hem de saber tenir la nostra mida. Ens ho fem gairebé tot, i si mantens aquesta infraestructura pots sobreviure. Objectivament, potser estem millor que el 1996.»

– «És un empresari una mica atípic, tot i que s'intenti professionalitzar. És una feina gairebé vocacional. Hi ha títols que sé que en vendré cinc, però els vull fer, perquè penso que això dóna sentit a la meva feina.»

– «El millor és tot. Poder posar tapes a les idees és fantàstic. El pitjor és arribar al públic, que et facin cas de tant en tant, sobretot en l'àmbit mediàtic...»

– «Sí... Al començament va anar molt bé amb el regidor Josep Lluís Vidal [CiU], que va iniciar el projecte, i això no va caure mai gaire bé entre els hereus del projecte, perquè jo tenia una significació política per un altre cantó. Els compromisos d'efemèrides de l'Ajuntament sempre generaven alguna servitud, però després ho hem reciclat bastant bé. I sí, alguna n'he rebut... Però després jo m'he anat engrescant molt i ells han quedat instal·lats en una cosa més burocràtica. Potser jo portava massa marxa...! No? No ha estat el que hauria pogut ser. La relació amb l'Ajuntament no ha estat a l'altura del que ha estat la marxa editorial.»

– «Per a l'editor, cada llibre és el llibre, perquè t'hi impliques molt. Recordo amb emoció Pasífae, Oracle a Ribes Roges, de Joan Callejón. També l'aventura com a escriptor del Ton Creus, tot i que ara publica en una altra editorial! Òbviament, els llibres condemnats al fracàs que han estat un èxit, com la sèrie del Ginjoler. I ara estic molt entregat a Cotxes nous, cotxes d'ocasió, cotxes de quilòmetre zero, de Francesc Bononad. Penso que se'n parlarà.»

– «Serà millor.»