Fa temps que s'avisa de la greu situació que es pot produir en els propers anys en el segon ensenyament per la poca afluència d'estudiants als estudis de filologia catalana. Fa unes setmanes es va explicar que a Tarragona no hi havia filòlegs en llista d'espera i que les substitucions per baixa de professor titular no es podien cobrir a temps. En la perspectiva d'abundants jubilacions durant la propera dècada, es presenta un panorama que, si per una banda sembla de felicitat laboral per als estudiants actuals, per l'altra hauria d'activar les alarmes per les conseqüències que aquest estat de les coses pot provocar. El problema no el tindrà ben bé la maquinària administrativa d'ensenyament, perquè, amb aquestes directrius pedagògiques que no donen cap mena d'importància a la formació acadèmica dels professors, si no tenen filòlegs hi posaran altres llicenciats o graduats; el problema serà de país. El problema ja és de país en l'actualitat, perquè la crisi del segon ensenyament és clara i greu. Si s'entra a l'abordatge en els estudis de llengua i literatura catalanes i es decideix que són impartits per personal no especialitzat, no tan sols minvarà la qualitat de l'ensenyament sinó que també es produirà una disminució de la consciència nacional en els professors més sensibles a transmetre-la, i la desnacionalització creixerà. Els coneixements de llengua i literatura catalanes i la situació en unes coordenades precises sobre la unitat de la llengua i les necessitats sociolingüístiques del país s'ensenyen als futurs professors en els estudis de filologia catalana. Durant els darrers lustres, els governs catalans no han treballat per potenciar-los, al revés, han amenaçat de retallar-los. Com ara, que la Generalitat els desprestigia amb l'eliminació del nom, filologia catalana, en una desnacionalitzadora demostració d'autoodi.