Jaume Plensa (Barcelona, 1955) no ha tingut mai una cultura audiovisual o, si més no, aquesta és absolutament invisible en la seva obra. Jaume Plensa és una autèntica rara avis en l'art d'avui, tan i tan inflat, a punt de rebentar, d'imatges intranscendents, volàtils, de consum ràpid, sense sentit. Tota la seva cultura, remarca aquest referent de l'art contemporani català amb més petjada internacional, procedeix de l'escriptura. La literatura és el seu punt de sortida i el seu punt d'arribada. Obre i tanca el cercle retòric amb elegància i refinament, els dos trets que personalitzen el seu art. Baudelaire, Blake, Shakespeare, Canetti, Wilde... Plensa ha crescut amb les paraules i, des dels vuitanta, les paraules són un material més de la seva obra.

La galeria Toni Tàpies de Barcelona presenta fins al 22 de maig una exposició de la producció més recent de Jaume Plensa, que entrellaça escultura i obra sobre paper.

Una peça escultòrica de gran format rep el visitant; però és un amfitrió abstret i molt silenciós, gens ampul·lós. És una escultura familiar per als seguidors de l'art de Plensa; és una de les escultures per les quals un Plensa es reconeix com un Plensa, ja que representa un dels seus homes amb la pell teixida amb lletres. En el cas d'aquesta escultura, amb el títol Tríptic, és una barreja de lletres de tres alfabets: llatí, hebreu i àrab. «La lletra és el retrat d'una cultura, és la síntesi d'una manera de ser», diu Plensa. A Tríptic, l'escultor resol amb exquisidesa l'exercici de convivència harmònica entre aquestes tres cultures històricament enfrontades.

La silueta humana amb pell de lletra, agenollada i amb les mans en repòs sobre cada cuixa, aflora de la malla rígida d'acer inoxidable, i tanta bellesa desprèn el ple (la lletra) com el buit (la transparència o l'espai suggestiu entre lletra i lletra). Només cal resseguir l'ombra que deixa estampada al terra l'escultura. L'obsessió de Plensa per les escultures transparents o translúcides és una invitació a l'espectador a «veure-hi el món a través seu».

Tríptic mostra un home que medita sense angoixa i que contempla ferm, amb els ulls tancats, l'horitzó. Aquest viatge interior és la raó de ser de l'univers artístic de Plensa. El conjunt de la seva obra està dotat d'un vigorós sentit d'espiritualitat, de recolliment, de misticisme, d'èxtasi, de sensibilitat..., però sense artificis doctrinals. Plensa no invoca ni els déus ni els portaveus de la providència: parla sempre dels homes de carn i ossos. Plensa evoca una interioritat –«digues-ne ànima, digues-ne energia, digues-ne aura»– absent d'ansietats i turments imposats, lliure de «culpabilitats i càstigs que no ens acabem de treure de sobre».

Plensa evoca a Tríptic el «no-sé-què que ens manté drets»; i també a We, una altra escultura de la mateixa essència, però de format més petit, en què la trama lletrada introdueix fins a cinc alfabets més, com el japonès i l'indi. En aquesta peça escultòrica, l'home que metafòricament agermana el gènere humà no té rostre i, en lloc d'agenollat, s'abraça les cames amb les mans.

Si Tríptic i We recullen i continuen un treball que es va iniciar fa temps, Awilda I mostra una nova direcció que ha pres l'art de Plensa, la qual estira, això sí, del mateix fil de la interioritat humana. Es tracta d'un bust gegantí d'alabastre d'una nena amb els ulls tancats i el cap deformat, allargassat, com una flama. És un retrat anònim: «No vull fer un retrat d'una persona sinó cercar una cara que representi més gent», explica l'escultor. El que no és secundari és que es tracti d'un rostre femení. «La feminitat és fil conductor de memòria», proclama.

L'exposició de la galeria Toni Tàpies es completa amb sis dibuixos (de la sèrie Shadows), en què Plensa cus fotografies de pàtina desgastada de rostres anònims en dibuixos de cossos teixits de lletra. Per a aquests collages que uneixen l'ideal d'humanitat de Tríptic amb el concepte de memòria d'Awilda I, Plensa troba encertada la definició que els va donar un crític de Madrid: de fet, no són dibuixos, sinó escultures sobre paper.