Des que vaig ser escollit rector de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC), en totes les ocasions que n'he tingut he intentat explicar que per a nosaltres la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) és una de les iniciatives més admirables de la cultura catalana dels darrers 40 anys. A més, per a mi Prada de Conflent és un lloc molt emocionant, ja que em remet a una de les figures més impressionants que ha donat el poble català: Pau Casals. Hi va viure exiliat molts anys. Prada va ser una flama encesa davant de molta foscor. També em remet als joves del Casal Català de París, fills dels exiliats catalans, com Romà Planas, persona a qui encara ploro.

És veritat que en aquest país quan un parla bé d'un altre no és notícia. Coses com aquestes les vaig dir a la roda de premsa inicial de les jornades de la UPEC del juliol i en l'acte inaugural, amb la presència d'Antoni Castells, on hi havia molta premsa. Textualment vaig dir: «Que ningú no busqui oposicions amb altres propostes d'universitats d'estiu; tindran la meva mà estesa, i a la UCE de Prada, una salutació emocionada.» Que ningú no es confongui, els adversaris reals de la UPEC i de la UCE són la ignorància, l'alienació, el tantsemenfotisme, el nacionalisme espanyol i la incultura.

La veritat és que a la UPEC volem construir poc a poc un espai de debat entre les esquerres i afirmem ben alt que tampoc no estem disposats a demanar perdó per aquest atreviment. Com escrivia Albert Camus: «L'amor a la veritat no impedeix prendre partit.» La UPEC és una iniciativa que neix del carrer, de les organitzacions i entitats de la societat catalana preocupades per construir un projecte polític d'esquerres que sigui capaç de configurar un projecte nacional sense complexos i un projecte social ambiciós. Més enllà de les conjuntures ens agradaria ajudar a crear una cultura comuna de les esquerres plurals a Catalunya, la Catalunya que van construir Ramon Xauradó, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall, Josep Narcís Roca Farreras i Teresa Claramunt, i que ens explicava Pere Coromines i més tard Àngel Carmona; la Catalunya laica i d'esquerres compromesa amb la lluita pel canvi social, que es fonamenta en una concepció del món derivada de l'ètica civil republicana.