«És un dels pocs testimonis carceraris escrit per una dona i probablement sigui l'únic que té un format literari.» La historiadora Carme Puyol resumeix amb aquesta contundència la importància de La sala llarga i altres escrits, un volum que ha publicat l'Ajuntament de Reus i que rescata la novel·la on l'activista cultural, escriptora i militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, la reusenca Antònia Abelló Filella (1913-1984), rememora els dos anys d'empresonament al convent tarragoní de les Oblates quan es va acabar la Guerra Civil. Abelló va ser condemnada a cadena perpètua per un tribunal militar. Els seus articles al diari Foment, la militància a ERC i el treball de secretària a la conselleria de Treball de la Generalitat republicana van ser prous factors per considerar-la culpable d'un delicte de rebel·lió militar. «Tot i la injustícia dels càrrecs, com a mínim ella havia destacat per alguna cosa. Altres dones empresonades van patir la contundència repressora del franquisme només pel fet de ser mares, dones o germanes d'algun destacat republicà que s'havia fet escàpol. I aquestes dones també surten a la novel·la.»

Abelló va aconseguir la llibertat condicional el 1941 i la definitiva, quatre anys després. «Havia perdut moltes il·lusions i moltes persones estimades. Però conservava intactes les seves idees polítiques i el record viu de tot el que havia viscut i anotat en aquells mesos a la presó de les Oblates.» Amb aquests materials, Abelló va escriure La sala llarga, un mecanoscrit que Puyol va aconseguir després d'anys de recerca gràcies a la donació del fons de l'escriptora que la família va fer a l'Ajuntament de Reus l'any 2007.

La sala llarga té múltiples punts d'interès. D'una banda, l'històric, atès que aporta informacions de primera mà del món carcerari franquista que es va abatre sobre les dones: «És un dels pocs testimonis escrits de primera mà per una dona i a més en forma de creació literària. Gairebé tots els testimonis semblants han estat recollits oralment i traslladats al paper per una segona mà.» Abelló hi reflecteix un món dur, terrible, on, tal com el descriu, tot «és vegetar, és animalitzar-te, és embrutir-te d'ànima, és perdre la condició de persona». Però també hi recull moments de bon humor, que n'hi havia, de solidaritat entre les preses i dels pocs actes de resistència i de dissidència que eren possibles en aquell món. Un altre atractiu de La sala llarga són els records d'infantesa i de joventut d'Abelló, que aporten una radiografia molt interessant del Reus de l'època i del paisatge més immediat, la serra de Montsant, la costa de Salou o les Garrigues, comarca d'on era originària la família materna. I la novel·la és també una oportunitat de comprovar la solidesa de la prosa d'Abelló: «El format del dietari és un gènere que li va bé perquè ella excel·lia en el relat curt.» El volum aporta una breu selecció d'articles de premsa d'Abelló, en què queda palès el seu talent periodístic.

Carme Puyol creu que amb la publicació de La sala llarga i altres relats «es tancara una ferida que no havia cicatritzat». Antònia Abelló va viure en l'ostracisme durant el franquisme però també durant la transició, on si bé es va recuperar la majoria dels homes destacats de la República no es va fer el mateix amb les dones.