La Dama del Llac, la diva de «Spamalot» que es passa l'obra reclamant més minuts a l'escenari, és a la vida real una dama igual d'afinada però sense fums. Després de dotze anys triomfant al teatre musical, Marta Ribera (Girona, 1971) es prepara per reposar i disfrutar del seu primer fill, que naixerà al setembre
L'altre dia, veient-la actuar, vaig pensar que quan el seu fill neixi ja tindrà taules dalt l'escenari. Enhorabona.
«Diuen que sóc una persona molt activa, que mai para quieta. Estic de quatre mesos i he demanat festa dimarts i dimecres per poder continuar les funcions. És el meu primer fill i els companys fan broma dient que ja el porto amb un arnès.»
Què en diu la direcció de l'obra, que l'actriu principal estigui embarassada?
«N'estan encantats de la vida. El dia que ho vaig fer saber al Paco Mir, al Carles Sants i al Joan Gràcia, és a dir, al Tricicle, es van posar a riure i fins i tot veien la possibilitat d'embarassar la Dama del Llac. Però no ho farem perquè les funcions, que van començar al setembre, s'acabaran al maig.»
Ara els aspirants fan llargues cues a tots els càstings que es convoquen, sigui a la televisió, sigui al teatre, però dotze anys enrere, quan vostè va començar a fer papers de protagonista, no es triomfava pas tan de pressa.
«Els meus referents eren l'Àngels Gonyalons i la Nina, a la qual segueixo admirant moltíssim. I després Dagoll Dagom. També Paloma San Basilio. De ben petita, em pentinava com ella davant el mirall i em posava a cantar Evita. O l'Àngela Carrasco, amb qui fins i tot he tingut la possibilitat de treballar. La nostra generació va venir darrere tot això i hem tingut la sort de preparar-nos en tres disciplines: la dansa, el cant i la interpretació. Ens va tocar obrir el camí.»
Però ho haurien tingut més fàcil si en aquella època hagués existit una Operación Triunfo...
«Evidentment, OT és una finestra que t'obre moltes possibilitats i et dóna a conèixer. I això és el que els productors ara busquen: gent coneguda perquè així els sigui més fàcil vendre l'espectacle. No és el meu cas, perquè jo vaig començar formant-me primer a l'escola de teatre El Galliner de Girona i després a l'escola Memory de Ricard Reguant i Àngels Gonyalons.»
Molts dels que van a OT, però, primer busquen la fama i, si de cas, després hi posen l'esforç.
«Jo el que penso és que qualsevol càsting és dur. He treballat amb gent provinent d'OT, com ara la Gisela, que és molt vàlida, amb talent. El que val, val, però és innegable que sortir a la tele sempre és una empenta.»
El recorda, el primer càsting que va passar?
«Sí, va ser per a Secrets de família, a TV3. Em van agafar, però de figurant i prou. Vaig sortir només en un capítol fent un cafè a la Rambla.»
Hi ha molts d'aquests aspirants que fan cues per a un càsting televisiu que hi van empesos pels pares. En el seu cas, els pares més aviat l'hi volien treure del cap.
«No els ha acabat d'agradar mai que em dediqui a això. Fins i tot ahir, quan em desfogava amb la meva mare perquè havia tingut un mal dia, em va dir: ‘T'ho hauries d'haver pensant abans!' Els meus pares són molts exigents i això ha fet que jo també ho sigui amb mi mateixa. Tot plegat m'ha donat la força per continuar endavant i arribar on sóc. De petita recordo que feia els festivals de ballet al Teatre Municipal de Girona i, quan li preguntava a la meva mare si ho havia fet bé, ella em contestava: ‘Se't veu massa.' [Riu]»
La seva àvia, en canvi, ha estat sempre una aliada del seu talent artístic. Va ser ella qui la va apuntar a l'escola de dansa quan tenia 4 anys.
«Sí. Sempre li ha agradat el món de l'espectacle, sobretot el cinema. Té 87 anys i li pots preguntar qualsevol cosa de les pel·lícules antigues. Ho recorda tot. A vegades, el meu germà li truca per fer-li alguna consulta i ella l'hi aclareix.»
El seu germà, un altre aliat, li va pagar la matrícula de l'escola Memory. Suposo que deu tenir l'entrada pagada a tots els seus espectacles, com a mínim.
«Ja m'agradaria poder regalar totes les entrades que volgués; però sí, al meu germà el convido jo.»
Els intèrprets del teatre musical han de seguir una disciplina física pròpia dels atletes d'elit. O sigui que si no hagués anat per a actriu hauria sortit esportista, com el seu pare (que va jugar a futbol amb el Girona) i un oncle i un cosí seus (que van jugar amb l'Espanyol).
«Tota la vida he estat molt esportiva; he fet atletisme, bàsquet, voleibol, natació..., futbol també. Sóc seguidora de la lliga, del Barça sobretot, i de l'Espanyol, encara que no tant. A sota de l'escenari, als camerinos, els tècnics hi tenen instal·lada una pantalla de televisió i quan hi ha partit el miro mentre no surto a escena. Imagina'm, vestida de Dama del Llac asseguda al sofà mirant el partit del Barça amb els tècnics...»
Encara conserva l'anunci que la va animar a apuntar-se a l'escola de música Memory, de Ricard Reguant?
«El vaig guardar un temps i ara el guarda la meva mare. Era un anunci al diari molt petit, amb el logotip de Memory, l'espectacle que jo vaig veure al Teatre Municipal de Girona.»
Escoltant-la no ho sembla pas, de Girona. Ha esborrat totalment l'accent.
«A Barcelona sempre em van dir que havia de parlar un català més neutre perquè tenia massa accent de Girona. Però després, a Madrid, el que em van dir és que havia d'esborrar l'accent català. Quan vaig fer West Side History, l'empresa productora em va portar a un logopeda perquè aprengués a dir el text en un castellà adequat.»
Ho va aconseguir del tot, fins al punt que, anys després, de retorn a Catalunya, quan l'entrevistaven li feien les preguntes en castellà.
«Sí, no sabien que era catalana. Em sembla recordar que va ser a Catalunya Ràdio, que van començar l'entrevista en castellà i els vaig haver d'avisar que no anaven bé.»
I és imprescindible esborrar l'accent català per triomfar a Madrid?
«No és imprescindible, però sí que és veritat que allà toleren l'accent andalús, però, en canvi, no volen sentir per res el català. Em va passar en una sèrie de televisió, que em van cridar l'atenció perquè sonava massa catalana, deien.»
Però a Madrid sempre s'hi ha trobat bé...
«Que no s'enfadin els catalans, però allà fins i tot diria que m'hi sento millor treballant. No sé si és perquè hi he viscut més temps i a més durant una època de la meva vida, des de l'adolescència fins fa poc, que és quan més es transforma una persona. A més, a Madrid als catalans se'ns valora molt per la nostra professionalitat i preparació. Mai m'he sentit rebutjada. S'ha de dir que vivint a fora t'adones que a vegades som els catalans els qui ens mirem massa el melic. Si vius al marge de la política, veus que la gent és molt més normal.»
Que és de Madrid, la seva parella?
«Sí. En Víctor Díaz. Fa deu anys que el conec. És cantant també, tenor. Ara treballa al musical de Grease però el que ha fet més és sarsuela. I això que jo mai he vist una sarsuela en la meva vida! És difícil compartir la vida amb algú amb els horaris tan diferents que tenim. Fins i tot, quan vaig a Girona, a la meva família la sobta que a les onze del matí encara estigui dormint, però és que quan estàs acostumada a plegar de treballar a les dotze de la nit no t'adorms fins a les tres, perquè, com en totes les feines, necessites una estona abans d'agafar el son. I també, és clar, s'ha de tenir en compte que la veu és un instrument que has de cuidar. Si no, pots tenir problemes de nòduls i d'afonies, com els passa a alguns d'OT.»
Després de Cabaret volia reposar, però va arribar Spamalot. Després de Spamalot arribarà per fi aquest repòs?
«Serà un repòs obligat perquè al maig, quan acabem les representacions, estaré de cinc mesos. A l'octubre o al novembre ja vull estar donant canya una altra vegada. La setmana passada vaig anar a fer un càstig per a una productora espanyola que prepara una sèrie protagonitzada per una mare de família. No sabien que estava embarassada i quan els ho vaig dir van contestar que estudiarien la possibilitat d'adaptar el paper. Ja ho veurem. Si en Rodríguez Zapatero va apostar per la Carme Chacón sabent que al cap de sis mesos hauria d'anar a l'Afganistan com a ministra de Defensa, per què no poden apostar els guionistes per una actriu embarassada?»
A la tele l'hem vist a Un paso adelante, Fuera de control i a la catalana Zoo. Li agradaria sortir més a les sèries de casa?
«A mi m'agrada sortir allà on em cridin. A Zoo hi vaig tenir una intervenció petita, que a més havia de compaginar amb les representacions de Cabaret. Jo crec que aquí es fan coses molt bones amb gent molt bona que després se'n va a treballar a sèries produïdes a Madrid.»
El trenta per cent del públic que va a veure els musicals que s'estrenen a Barcelona prové de fora de la ciutat. Per què, doncs, no es fan més gires?
«Durant un any vaig estar fent la gira de Cabaret per tot l'Estat i et puc assegurar que els tècnics són els que més treballen. El muntatge d'un espectacle musical és impressionant. El de Spamalot, per exemple, hi ha molts teatres de Catalunya on no hi cabria. A Broadway, quan un espectacle comença a voltar, es fan formats més petits. És el mateix perquè els actors són els mateixos, però l'escenografia no.»
A principi de la temporada van arribar a conviure sis espectacles de gran format (Spamalot, Mamma mia, Aloma, Què, Fama i Mortadelo y Filemón). Ja hi ha prou públic per convertir Barcelona en Broadway?
«Doncs, desgraciadament, no, perquè si fos així tots aquests espectacles haurien omplert cada dia. La crisi s'ha notat en això també. La gent diu que les entrades dels musicals són cares, però si fas números quan surts a sopar o vas a fer copes, t'adones que és molt relatiu. De totes maneres, el que tenen els espectacles musicals és que porten fins al teatre gent del carrer que potser no hi hauria anat mai.»
Ha triomfat amb personatges com ara Anita de West Side Story, Rizzo de Grease i Sally Bowles de Cabaret. Amb quin es queda?
«M'agraden tots moltíssim, però voldria tornar a fer West Side History, o sigui d'Anita. També em faria gràcia tornar a fer de mare a Germans de sang, més que res perquè a l'època que la vaig representar tenia 28 anys. Vaig tenir bones crítiques i a la gent li va encantar, però ara el disfrutaria més.»
L'entrevista l'hem fet a Girona, i les fotografies, li proposem fer-les sota l'ombra de les palmeres de l'antiga estació del tren d'Olot. «Potser ploraré», ens avisa mentre hi caminem. Sense saber-ho, hem triat un lloc especial. El seu avi l'esperava sempre assegut en un dels bancs que arribés de treballar. Ens plantem davant el banc. Ella s'hi posa bé i mira a la càmera. És una professional: si plora, ho fa per dins.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.