Avui dissabte és el Dia d'Europa (http://europa.eu). El 7 de juny tenim eleccions al Parlament europeu. Es diu que, quan Espanya presideixi la UE, s'impulsarà la connexió mediterrània. Sovint, els nostres nois i noies viatgen a diferents universitats amb plans Erasmus, o bé Comenius en el cas de la secundària. La UE ens protegeix de malalties i desastres mediambientals. Però, hi ha algú que s'estimi Europa, que s'hi senti afeccionat? Part de la solució ha de començar a les escoles.

Quan llegim l'Oda a Espanya de Maragall, publicada el 1890 a Visions i cants, ens fem ben conscients que, aleshores, la situació no era tampoc fàcil. Tots recordem l'inici: «Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana...» El 1898 també es desenvolupava entre nosaltres un seriós debat. Era un període de creixement dels nacionalismes, tan el català com el basc. La identitat és una qüestió sociològica rellevant. Parafrasejant Maragall, força gent ara ens preguntem: «On ets, Europa? No et veig enlloc, i massa poc en el teu viure...» El vitalisme del poeta, davant la desfeta de Cuba, el fa plorar: «On són els barcos? On són els fills?» Ara som més moderats, en bona part perquè Europa sí que funciona, tot i que no pas en termes d'identitat.

La identitat és un sentiment de pertinença. Molts l'experimentem d'una manera clara i forta per França, Polònia o un altre estat, i també per nacions com Escòcia, Bretanya, Flandes o Catalunya. Aquestes identitats no són fàcils de separar i, a més, es barregen amb d'altres com el gènere, el grup ètnic, l'ideari polític, les afinitats culturals. Ens l'estimem la nostra Europa? La volem bé com la mare els fills, un sindicalista la justícia o una adolescent el noiet que li fa peça? Ni de bon tros!! Afectivament estem prou lluny de l'Europa que ens empara.

Potser només la sentim quan veiem les lletres «UE» sobre la millor porta per sortir de l'aeroport. Aquesta fractura entre normativa i afecció té remei? Estudiants del meu IES han participat recentment en dos xats internacionals i n'estan fent un reportatge que serà presentat el 15 maig. Si hi hagués «valors europeus» se'ls hauria de conèixer i respectar. Els experts com Samuel Huntington, Henry Mondrasse o Jürgen Habermas insisteixen en això i admeten que la identitat europea no pot sorgir d'una uniformització cultural, del tot impossible.

Tenim símbols oficials ben clars a la UE: la bandera amb dotze estrelles, la música de Beethoven, el lema Units en la diversitat, el Dia d'Europa. El 9 de maig de cada any recordem la famosa «declaració» –plena de seny i de rauxa– de Monet i Schuman, el 1950, a la Sala del Rellotge del Quai d'Orsay (París). L'europeisme no pot aigualir-se en economia, seguretat o el pla de Bolonya: cal blindar també la pau, l'assistència als dèbils, la justícia i els drets humans. Hi ha un lloc en el món on això es fa força bé: l'Europa dels 27.

Em deia fa poc un col·lega que mai serà com el «Sant Jordi». És ben cert. Però, i si s'hi assemblés?: una ocasió de reflexió, d'aprofundiment i d'intercanvi de bones pràctiques. El 15 de maig celebrarem a Roses, ciutat oberta a la Mediterrània i amb gent d'arreu, una jornada relacionada amb el Dia d'Europa: sessions de treball i audiovisual amb estudiants de l'IES, discurs institucional de l'alcaldessa, conferència del director de la representació de la UE. Entre els títols, un de ben compromès: Què fa Europa per mi? Què faig jo per Europa? I la il·lusió d'un grapat d'adolescents que s'hi preparen el millor que poden i saben.

Aquest moviment –del qual n'havien estat precursors, amb resultats «líquids», Llull, Leibniz i d'altres– no és eurocèntric ni exclusivista. És supraestatal i transversal. Té molt a veure amb l'educació eticocívica. Ara bé, els valors només s'estimen si es viuen, si es celebren, si tenen «visibilitat». L'afectivitat i l'estimació neixen de l'experiència. Per aquest motiu, escola, família, mitjans de comunicació, polítics i viatges són tan importants: què més podem fer?