Havent rodat a l'Argentina en digital, en blanc i negre i amb un pressupost ínfim en relació amb els ambiciosos projectes dels anys 70 i 80, Francis Ford Coppola vindica la seva condició d'autor amb Tetro, en què sembla expulsar dimonis personals amb la història d'una família de creadors que es relacionen amb admiració i gelosia, amor i ressentiment. Coppola ha preferit obrir la Quinzena de Realitzadors (espai de l'autoria radical i del cinema independent) que ser homenatjat dins la secció oficial. Just trenta anys després de guanyar-hi la Palma d'Or amb Apocalypse Now, Coppola va tornar ahir a Canes amb un nou film, Tetro, protagonitzat per Vincent Gallo i Maribel Verdú, la presència de la qual té a veure amb la participació d'una productora espanyola (Tornasol Films) en aquesta producció que apunta les limitacions actuals de la seva inspiració visual condicionada, a més, per un finançament discret. El cas és que Coppola ha obert la nova edició de la Quinzena, que es presenta amb un cartell protagonitzat pel banyolí Albert Serra (un descobriment de la secció en els últims anys) i la jove actriu Lolita Chamah, filla d'Isabelle Huppert, presidenta del jurat de la secció oficial. Ha dit Coppola, en referència a Tetro, que és una «història que no és vertadera però que al mateix temps ho és». L'argument convida a pensar en la família del cineasta. El pare i l'oncle de Coppola eren músics i directors d'orquestra i els seus fills, distingint-se de manera especial Sofia, fan cinema. També és dediquen a la música el pare i l'oncle de Tetro, personatge que, encarnat per Vincent Gallo, ha suprimit el cini del Tetrocini (cognom que delata els orígens italians dels Coppola) per tallar i distanciar-se de la seva família, sobretot del pare, reconegut director d'orquestra amb més grandesa artística que no pas personal. Però la família sempre lliga sempre torna, tal com es fa present en tantes pel·lícules seves, com ara en la saga dels Padrins. Així és que Tetro és una ficció sobre el pes de la família, els laberints de la creació i la fragilitat emocional, i convida a especular sobre la manera com Coppola ha transfigurat la seva experiència familiar. En el film hi ha un homenatge explícit a la versió cinematogràfica d'Els contes de Hoffman, dirigida per Michel Powell i de la qual se n'inclou un fragment. Però, a més, el nom del pare de Coppelia, la nina autòmat amb semblança real, és Coppelius, un nom que, evidentment, fa pensar en Coppola, que així es reafirma com a creador d'aparences de realitat.