Luis Figo va dir ahir adéu al futbol professional. El davanter ja no vol arrossegar-se pels terrenys de joc i veure el partits des de la banqueta. S'ha cansat de ser el nexe entre el vestidor i el tècnic com en aquesta darrera temporada amb Mourinho. Figo abandona la pràctica del futbol al cim de tot després de guanyar el títol de lliga amb l'Inter. «Acabo de la millor manera. No tornaré a jugar al nivell més alt i, en principi, no acceptaré una altra invitació. Només si surt alguna cosa especial i sempre fora d'Europa.»

Luis Felipe Madeira, Figo, (1972, Lisboa) passarà a la història com un jugador que mai va deixar indiferent a ningú en el panorama futbolístic. La seva carrera, que va començar a l'Sporting de Lisboa, sempre estarà lligada als dos grans equips del futbol estatal: el Barcelona i el Madrid. Ara que Florentino Pérez tornarà a la presidència blanca, ve al cap el fitxatge de Figo per 60 milions d'euros a l'estiu del 2000, que va revolucionar el futbol ibèric. El constructor va inaugurar l'època dels galàctics amb Figo i va deixar tocat de mort el projecte esportiu blaugrana, que llavors dirigia de manera caòtica Joan Gaspart. Cinc anys va trigar el Barça a refer-se de la marxa del portuguès a l'etern rival. Al Camp Nou era un ídol i un dels homes més estimats per l'afició. Amb els catalans, en cinc cursos (1995/2000), va guanyar la supercopa d'Espanya, dues copes del Rei, dues lligues, una recopa i una supercopa d'Europa. En el Real Madrid (2000/2005) va continuar col·leccionant títols al seu palmarès amb dues lligues, una Champions, dues supercopes d'Espanya, una d'Europa i una copa Intercontinental. Un cop va caducar l'època dels galàctics, va deixar el Madrid per la porta del darrere per fitxar per l'Inter (2005/09), on ara es retira amb un altre scudetto sota el braç, el quart. Al qual s'ha d'afegir una supercopa d'Itàlia i una copa italiana. Aquest heroi a Portugal també ha obtingut un bon grapat de premis a títol individual. El guardó més preuat li va arribar al 2000, quan va rebre la Pilota d'Or i el FIFA World Player un any després. També va ser nomenat el futbolista portuguès de l'any sis anys consecutius (1995-2000). Les victòries amb els seus respectius clubs, però, contrasten amb les decepcions que va viure amb Portugal. El moment més dolorós de la seva carrera va ser la final de l'Eurocopa de Portugal, quan la seva selecció va perdre per 1-0 contra l'hermètica i ultradefensiva Grècia.