Biografia del mestre

“Ningú no va demanar a Josep Clara que escrivís aquest llibre. Va ser, de fet, una iniciativa tan lliure, que quan en vaig tenir notícia em va sorprendre, i potser no de manera agradable, que s'hagués pogut fer sense consultar els arxius que jo conservo a Barcelona”. Amb la confessió de la primera impressió que va causar-li la lectura de l'esborrany de Santiago Sobrequés i Vidal. La història al servei d'un país, on es revelaven detalls que desconeixia fins i tot com a fill de l'historiador, Jaume Sobrequés va voler referir-se al gran treball de documentació de l'investigador gironí, que al capdavall s'enriquiria, en la redacció definitiva, també amb els documents de l'arxiu familiar. El president de la Comissió del Centenari de Santiago Sobrequés, que va voler fer explícit l'agraïment per la col·laboració en els actes commemoratius tant de l'Ajuntament i la Diputació actuals com dels anteriors, va qualificar la biografia del seu pare d'“excel·lent”, en especial per com s'hi reflecteix, va considerar, l'evolució del professor i erudit “des d'una convivència passiva amb el règim franquista, fins a unes posicions més radicals d'animadversió manifesta”. En aquest sentit, va recordar que Sobrequés va encapçalar amb la seva firma el manifest amb què el 1970 uns quants centenars de gironins van demanar l'amnistia dels presos polítics, un gest que va estar a punt de costar-li el desterrament de la ciutat.

Josep Clara, professor de la Universitat de Girona i deixeble de Sobrequés durant quatre cursos, primer a l'institut vell del carrer de la Força i després, a l'Estudi General, va explicar que havia decidit escriure la biografia per “recordar i valorar el treball d'un professor admirat i un ciutadà exemplar”, i va advertir que, tot i no haver pretès oferir una hagiografia del mestre, no havia pogut evitar dissimular “l'estima, l'admiració i l'agraïment pel biografiat”. Clara, que va referir-se a Sobrequés com “un medievalista de primer rengle” i “un historiador d'arxiu” que no es refiava de les articulacions teòriques ni de la ideologia (“les síntesis genials i alegres que després cal refer de dalt a baix li feien una por tremenda”, va observar), va considerar que la seva implicació en nombroses iniciatives culturals de la Girona dels anys seixanta i setanta, des de la fundació del Cercle Artístic a la creació de Presència o el Premi Bertrana, el converteixen en “un element actiu i tenaç de la Girona predemocràtica” fins al punt, va dir, que “la seva aportació intel·lectual és inseparable del seu compromís cívic”. Equiparat amb els altres grans historiadors catalans, Ramon d'Abadal, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, l'autor de la biografia sosté que Sobrequés se'n distingeix, però, pel sobreesforç que va haver de dedicar a uns estudis professionals que la major part de la seva vida va haver de compaginar amb altres feines subsidiàries i, sobretot, amb l'ensenyament mitjà.

Senzill i amable, generós i civilitzat, cordial i noble, orgullós de ser gironí i obstinat a servir la seva ciutat; en definitiva, “un home bo, un home de pau i concòrdia”, el va definir Josep Clara al llarg del seu parlament, en què va evocar amb emoció les classes d'un “mestre en l'art de conversar i d'estimular vocacions” que “pràcticament no suspenia mai cap alumne perquè aquest era un judici que ja brindava per si sola la vida”.

L'alcalde, Carles Puigdemont, va qualificar el llibre de “biografia escrita i editada amb una gran estima i absolutament necessària”, i va recordar que tot i que els actes del centenari es tancaven amb aquesta presentació, el pròxim 16 de gener es presentarà al Teatre Municipal de Girona el muntatge teatral de la Fundació Romea Història d'una amistat, basat en la correspondència entre Sobrequés i Vicens Vives, amb Jordi Boixaderas i Abel Folk caracteritzats com els dos historiadors.