El “perillosíssim” de la CNT

El rebedor de la llar de Félix Padín Gallo (Bilbao, 1916) a Miranda de Ebro és un museu on s'aglomeren els records i les distincions. La joia del museu domèstic és una sivella banyada en or que el lehendakari Ibarretxe li va entregar el 2006 com a “símbol de gratitud democràtica, política i social”. “És la rèplica d'una sivella d'un gudari que va ser trobada el 2004 a Antzuategi (Elgeta)”, detalla. Ironies de la història, el primer cop que aquest milicià del batalló CNT-3 Isaac Puente i tinent del Batalló CNT-5 Durruti va entrar a l'actual edifici del Parlament basc no era per ser distingit, sinó per ocupar una de les lliteres del que aleshores, fa 75 anys, era només una presó. “Sí, sí, el Parlament basc era una presó! Allà vaig estar cinc dies en una llitera improvisada!”, evoca, desempolsant una fotografia de l'època com a testimoni. “I mira aquesta foto!”, desvia la mirada cap a una del batalló, on molts d'ells vesteixen roba de carrer. “Quina fila de militars!”, exclama deixant que el somriure entremaliat ofegui la vergonya per no destil·lar èpica en una foto d'època.

Padín és un precoç milicià d'acció gairebé per gens, perquè el seu pare va ser presoner de la guerra de Cuba. “Jo estic a la CNT des de la caiguda de Primo de Rivera”, anota. A Bilbao, al carrer de les Cortes, on va néixer i créixer –“aleshores era el carrer de la prostitució”–, Padín aviat s'integra a l'equip de propaganda de la CNT i és detingut abans de la Guerra Civil, el 1934, per sol·licitar uns llibres a Barcelona. “Em van fitxar com a «peligrosísimo de la CNT», això deia la fitxa. «I a la pròxima, per atracador!», em van dir. «Procuraré no venir»”, va dir ell.

El dia de l'alçament franquista –“aquell 18 de juliol era dissabte i feia un sol...!”–, Padín va anar aviat a la seu del sindicat a Bilbao. “Vam decidir anar a les mines a buscar armes, fins i tot entràvem als museus a treure els trabucs i els sabres de les vitrines; allò no servia de res, però pensaves que amb allò faries alguna cosa!”, fa mofa sense dissimular el seu sentiment de vergonya diferida. De la lleugeresa de l'armament inicial, però, aviat passaria a la batalla de Villarreal, l'ofensiva del front republicà de Biscaia per reconquerir Vitòria, en mans franquistes des del juliol del 1936.

Després de Villarreal va arribar la resistència a Biscaia davant les tropes de Mola, però en el relat de Padín no hi ha muntanya basca que no li escrigui anècdotes a la biografia. Al mont Maroto, a les ordres del tinent donostiarra Lopera, li va cedir al tinent la seva pistola metralladora de 30 trets. “I resulta que un sergent de l'exèrcit ens esperava: «Abans de caure jo m'emporto algú», va dir. I el tinent el va abatre.” La resta de combatents es van entregar. “I alguns tenien el carnet de la CNT amagat; sí, sí, franquistes amb el carnet de la CNT! Potser s'oferien com a voluntaris o per fugir!”, relata amb sorpresa.

De l'alabès mont Oketa, Padín en relata la picaresca d'un batalló poc entregat. “Ens va caure una nevada i la neu ens arribava a la cintura. I clar, feia mal als ulls i molts ens venien exigint tornar a Bilbao per fugir amb l'excusa de la vista, així que el tinent Pedro Murillo i jo vam encarregar ulleres de sol amb el vidre fumat i, apa, tot resolt”, narra. Però es resta qualsevol dot de líder: “Jo era sergent perquè el sindicat et nomenava si eres de confiança, però no per coneixements de la guerra, que no en teníem.”

A les muntanyes, els milicians de la CNT patirien més que la resta, perquè el color vermell i negre de les seves banderes era confós sovint amb els distintius de Falange. “I de tornada, com que alguns del batalló nostre no sabien que havíem baixat, es van posar a disparar-nos, sí, sí, els nostres disparant-nos!”, diu. “I quan els nostres ens reconeixen i deixen de disparar-nos resulta que pugem al cim i allà hi havia el batalló Larrañaga (comunista), que va i confon també els colors amb els de Falange i, apa, un altre cop tirotejats! No vam tenir baixes, però buf...”, resumeix la seva peripècia amb un esbufec final.

Abans de la caiguda de Bilbao el juny del 1937 i en plena batalla, Padín es va casar: “És que llavors els sindicats casaven, jo em vaig casar per la CNT el febrer del 1937 i dies després vam anar al jutjat.”

Quatre mesos després, va caure detingut. Del presidi a Sotodosos (Guadalajara) li queda l'amistat amb un general canari i el record de quan van exigir donacions als presos per erigir un monument a Primo de Rivera. “Vam pactar no donar res, i quan ens formen i ens diuen «un pas endavant qui doni diners» va i tots fan un pas, tots menys jo!”, relata.

A més del somriure amb què firma cada record, Padín s'acaricia els pòmuls o es pressiona el front, com si espremés la seva memòria. A més d'anècdotes del sergent Blanco –“Tu pots ser el que em va ferir!”, li deia en saber el seu historial, i ell li va replicar: “Potser sí”–, Padín admet que “entre ells hi havia gent bona”. Ho fa abans d'evocar el pas per Lleida –“Recordo veure els ponts sobre el Segre dinamitats”– i per Tàrrega. “Allà faltaven fusters i el tinent feia uns grups i cobrava dos duros per cadascun de nosaltres, ell es quedava amb tres pessetes, dues per a l'escolta i cinc pessetes ens les donava a nosaltres. Deia: «Si ells roben, per què nosaltres no?»” No hi inclou el seminarista pare Sergio, rector a Murgia. “Un dia ens va dir que si ens escoltava parlar malament de Franco ell no tenia problema a fotre'ns un tret”, diu. I el 1939 i el 1940 recalarà al camp de Miranda de Ebro. En guarda un plànol amb apunts: “Barracó: aquí vaig passar 40 dies amb tifus.”

La llibertat arribarà el març del 1943, però la memòria li pesarà. “Mai vaig passar pel camp, hi vaig tornar per primer cop el 1986 per un homenatge a presos i brigades internacionals. Ara del camp queden runes del mur i dels pavellons, però les han posat tan modernes...”, lamenta. Als 95 anys, la memòria el sorprèn: “Ara del dia a dia se m'oblida el que sigui, però de tot allò res.”