Aquests darrers dies hi ha hagut una certa unanimitat a desqualificar la darrera pel·lícula de Francis Coppola, Tetro. La premsa espanyola no ha parat de dir que Coppola ha perdut el nord, que el director d'El padrino ja no té coses a dir i que ha perdut tota la seva força. Llegint tots aquests comentaris tinc la sensació que una vella història es repeteix. Als anys vuitanta es va dir el mateix de Billy Wilder quan, amb producció alemanya, va rodar una de les seves millors pel·lícules, Fedora; es va insistir en el tema quan George Cukor va filmar l'emotiva Ricas y famosas o quan Samuel Fuller va rodar a Portugal la contundent Calle sin retorno. Tots aquests casos no són el reflex d'una decadència, sinó el desig d'alguns grans cineastes per poder continuar dient coses quan la indústria no els fa cas. Tetro de Francis Coppola podria ser vista com la pel·lícula d'un autor condemnat a la segona divisió, que vol continuar demostrant que encara té coses per dir. Francis Coppola va ser el cineasta que va transformar el cinema americà dels anys setanta i un dels seus creadors més visionaris. A finals dels noranta, després del rodatge de Dràcula, va trobar-se en una situació complexa. Els estudis el volien reciclar com a autor de pel·lícules per al públic infantil com Jack o thrillers judicials sense personalitat com Legítima defensa. Coppola va preferir dedicar-se a les collites dels seus vins californians i a cuidar la carrera de la seva filla, Sofia Coppola. Fa dos anys, va retornar amb Youth without youth, la història d'un personatge que per culpa d'un llampec es rejovenia –com Benjamin Button– i que després de vampiritzar la seva amant intentava anar a l'origen de les llengües i la religió. La pel·lícula era una producció francesa i demostrava que Coppola havia perdut el tren d'Hollywood. A diferència de Martin Scorsese, Coppola ha estat sempre un cineasta difícil de domesticar. Tetro és la segona pel·lícula de Coppola al marge de Hollywood. És una producció argentinoespanyola, rodada en digital i sota una clara voluntat de situar-se en la segona divisió. Tot això li dóna l'aspecte de pel·lícula descuidada d'un gran cineasta. Amb tot, però, Coppola té moltes coses per dir. Tetro és com un assaig en què Coppola ens dóna algunes claus sobre la família, sobre la fama, sobre la difícil relació entre la creació i la vida. És com l'altra cara del seu cinema.