La comuna de Warhol

Andy Warhol va ser un fotògraf compulsiu. Es diu que els últims deu anys de la seva vida gastava un carret de 35 mm en blanc i negre diari. Traduït en imatges, unes 13.000 cada any. Un llegat inabastable que adquireix dimensions encara més colossals si s'hi afegeixen els sacs d'imatges de la munió de fotògrafs –professionals, amateurs o voyeurs passatgers– que pul·lulaven per la Factory, el mític espai de treball del guru del pop art. “Les càmeres ens eren tan familiars com els miralls. Era gairebé com si la Factory s'hagués convertit en una gran càmera compacta: hi entraves, t'hi exposaves i t'hi revelaves”, recordaria anys després Billy Name, el fotògraf oficial de la fàbrica warholiana als esbojarrats seixanta.

Una selecció de més de vuitanta fotografies d'aquest immens fons integren la nova exposició de La Virreina Centre de la Imatge, De la Factory al món: fotografia i la comunitat de Warhol, en la qual, com diu la comissària, Catherine Zuromskis, els incondicionals seguidors de l'artista més influent del segle XX descobriran les seves facetes més íntimes i ocultes. “De Warhol hi ha força malentesos. Es diu que si era una persona reservada, freda, superficial, asexual... Però el cert és que era molt humà i afectiu en el seu entorn més proper”, remarca Zuromskis, que rebla el clau així: “Era més bon minyó del que la gent es pensa.”

Warhol és indissociable de la Factory, i potser més i tot que ell és la seva “comuna”, en diu Zuromskis, el que custodia els secrets més llaminers. El que l'exposició –un projecte que va estrenar la darrera edició de Photo España– revela amb força és que la Factory no era un estudi convencional d'un artista sinó el lloc, físic però també, o sobretot, conceptual, on Warhol i els seus amics, amants, col·legues i curiosos experimentaven junts noves formes de fer i entendre la cultura. El ritme de producció artística era tan intens com ho eren les festes impetuoses i desaforades a base de drogues i sexe, sense que el fet de crear es pogués arribar a separar mai de la rauxa vital desmesurada.

A la Factory contracultural bullien les idees i les ganes de fer treballs artístics en col·laboració. Impregnats de l'aura de geni de Warhol, tots els habitants de la fàbrica anaven a l'una en la creació de pintures, escultures, pel·lícules, llibres i revistes, espectacles i, al cap i a la fi, un estil de vida descaradament bohemi que no es posava límits en res.

La mostra de La Virreina invoca aquell llegat estètic i cultural a través de les fotografies que va fer el mateix Warhol, unes imatges molt poc conegudes a les quals s'ha pogut accedir recentment. Però l'àlbum familiar de la Factory inclou moltes més firmes, per descomptat la de Billy Name, l'artífex de la inoblidable decoració de les parets de l'espai folrades de paper d'alumini. També la de Nat Finkelstein, un espia infiltrat –ell mateix es definia així perquè, a diferència de tots els altres, no li agradava que el veiessin fent fotografies– que sentia una certa angúnia per les conductes “apocalíptiques” de la fauna de la Factory. Sense oblidar Stephen Shore, el més artístic de tots; Brigid Berlin, la recepcionista de l'estudi, obsessionada a retratar tot el que passava, i Christopher Makos, estret col·laborador de Warhol els últims anys de la seva vida i el seu inseparable company de viatges, d'Europa a la Xina, quan la Factory es va mutar en un projecte nòmada que difonia el seu sentit de l'art a tot el món.

Warhol va ser un catalitzador de talents en el seu cercle d'amistats. A l'exposició de La Virreina, es manifesta en el meravellós film Scenes from the life of Andy Warhol, de Jonas Mekas, que comença amb una gravació al mític club Dom amb la cantant Nico i inclou imatges de la primera presentació pública de la Velvet Underground a l'hotel Delmonico, el gener del 1966.