És més que pintura

Víctor Pérez-Porro (Barcelona, 1960) pertany a una raça de pintors que creen al marge de la insistent mania per matar el seu mitjà d'expressió, la pintura. Gats vells, saben prou bé que la pintura té una fortalesa immanent que, en temps adversos, espera pacient a la rereguarda fins que l'enemic es cansa de fustigar. En l'actualitat, l'enemic no és altre que la indiferència, a través de la qual es banalitza la pintura contemporània com si fos un simple déjà-vu. Per contrarestar tanta apatia, Pérez-Porro fa una proposta pictòrica que defuig les ortodòxies i obre camins i desviacions múltiples per connectar amb tantes mirades com gosi atrapar la seva obra. La seva pintura és més que pintura.

Per tant, poden entrar ben relaxats a l'Espai Volart de la Fundació Vila Casas i visitar sense faixes mentals i emocionals l'exposició de Pérez-Porro. Allò que hi veuran, sigui el que sigui, serà la veritat absoluta. Això si és que n'existeix alguna. De fet, i per si encara hi volen anar més tranquils, no és pas de certeses del que parla l'obra d'aquest pintor, sinó més aviat de dubtes, de molts dubtes i contradiccions.

Pérez-Porro entén la pintura com una aproximació al misteri de les coses. I d'aquí ve que sovint la contemplació del seu treball acaroni una mena d'experiència mística, zen en diu ell, però cadascú en pot dir com vulgui dels seus hàbits espirituals. Per si encara no ha quedat clar, aquest artista convida a mirar els seus quadres amb una llibertat total.

I com que no hi ha cotilles de cap tipus en la seva proposta, tampoc es pot concloure a la lleugera que Pérez-Porro és un artista adscrit a l'abstracció geomètrica. Que sí, que hi està, perquè el seu món remet a línies, però de fredors i de distàncies ja hem subratllat prou que no en vol sentir a parlar. Potser per això es va posar a prova i l'any passat es va instal·lar una temporada a Berlín per crear sota una llum que no té res a veure amb la llum que entra al seu estudi de Palo Alto. No va ser ben bé un viatge iniciàtic a la recerca d'alguna cosa estranya i desconeguda, però sí un viatge entès com una aventura de coneixements.

La llum de Berlín li va il·luminar noves formes, fidels, això sí, a uns codis que Pérez-Porro s'està treballant obsessivament des dels anys noranta, quan un bon dia va donar un cop de puny sobre la taula i va llençar per la finestra els seus trompe-l'oeil, que deixaven molt a gust la seva butxaca però poc els seus anhels artístics, just el contrari del que li passa ara que exerceix de pintor pintor.

Ha sigut l'única vegada que ha fet un trencament brusc, des de llavors es dedica a incorporar subtils variacions a les seves cruïlles de línies que, sense dramatisme, invoquen les fòbies que habiten en tota ment humana. No acostumem a agafar mai una direcció recta per arribar al nostre destí; d'aquest petit caos quotidià se'n nodreix molt l'obra de Pérez-Porro, que juga amb els regalims accidentals de pintura per trencar la rigidesa de les trames.