Museus sense límits

El vell, controvertit i reiteratiu debat sobre els límits cronològics de les dues grans institucions museístiques del país, el MNAC i el Macba, està per fi resolt. Com a mínim sobre el paper i –important– amb el consens dels seus respectius directors i presidents i del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, convençut que el sistema català de museus serà ara “més coherent”. La cosa, sense sorpreses d'última hora, ha quedat així: el MNAC traspassarà la frontera de l'any 1940 i es responsabilitzarà de l'art català de tots els temps fins a l'actualitat. I el Macba tindrà via lliure per continuar fent més o menys el que ja ha anat fent fins ara, sense la pressió d'haver-se d'ocupar del discurs històric de l'art català contemporani.

Amb l'acord, que es va fer públic ahir, hi surt –o hi ha de sortir– guanyant l'art català del segle passat, incomprensiblement desatès pels dos museus, amb més part de culpa el Macba si es té en compte el que li va encomanar la Junta de Museus el 1992, desafiant el criteri del polèmic projecte museogràfic de Jean Louis Froment, que preveia l'inici de les col·leccions en els anys vuitanta. La Junta de Museus va dictaminar que el museu de la plaça dels Àngels havia de ser la continuació del museu del Palau Nacional.

Però d'això, res de res: l'ideari del Macba ha anat per altres camins i ara, en l'acord anunciat ahir, s'ha imposat la seva raó de ser de museu experimental que pensa en clau global. Sobre el paper queda escrit així: el Macba té per funció “representar la contemporaneïtat de la creació artística catalana i internacional des de la transversalitat interdisciplinària”. Amb llibertat total, sense haver d'atendre els artistes i els tractats canònics.

És al MNAC a qui correspon fixar i defensar el cànon de l'art català, i per assolir-ho la seva missió serà “elaborar el relat de les manifestacions artístiques catalanes sense cap mena de límit cronològic, de forma multidisciplinària i situant-les en el context que sigui més adient per donar-hi valor”, com recull textualment la proposta negociada entre els dos museus i que ara la conselleria de Cultura durà a la Junta de Museus perquè la ratifiqui. Serà un pur tràmit.

Delimitacions de col·leccions a banda, el pacte entre el MNAC i el Macba inclou altres punts de cooperació que s'han trobat a faltar durant tot aquest temps: s'establirà una política de préstec mutu i prioritari i sense intercanvi econòmic; es coordinaran les polítiques d'adquisició i els programes d'exposicions, i es compartiran serveis i recursos tècnics com ara magatzems i programes d'investigació.

Sobre el paper ja no hi ha cap dubte que el debat està tancat. Però a la pràctica, tot serà molt més complicat. Sobretot per al MNAC, que per ampliar la col·lecció necessita “més metres quadrats i més recursos”, exclama el director, Pepe Serra. Pel que fa a l'espai, el president del museu, Miquel Roca, confia que “aviat” es desencallarà la incorporació dels dos pavellons de la Fira, un dels quals hauria d'encabir el fons de pintures de Carmen Thyssen.

Els recursos ja són una altra cosa per ser optimista. Les retallades estan sent tan cruels amb els museus que els costa imaginar el que poden fer amb ambició a curt termini.

I d'aquí que ahir, asseguts en una mateixa taula els gestors del MNAC i del Macba amb el conseller, la pregunta fos tan obligada: què en pensen, de l'obertura d'una sucursal del museu Hermitage a la capital catalana? Serà bo o dolent per al debilitat sistema de museus del país? Tot i que Mascarell va remarcar, un cop més, que aquesta operació no representarà “ni un euro” per a les arques públiques i que Cultura farà un control “de qualitat i continguts”, la pregunta va incomodar a més d'un. A Roca, per exemple, que la va esquivar amb correcció –“estem disposats a assessorar-los”–, però sense poder dissimular un punt de malestar: “Ja ens hi adaptarem.”