El Museu del Joguet invita a redescobrir els saltamartins

Ningú que observi a partir d'ara el moviment oscil·lant d'un saltamartí, aquelles peces que s'obstinen a recuperar la verticalitat per més que les tombin, les sacsegin o les posin de cap per avall, podrà veure-hi un simple giny mecànic amb instints trapelles, sinó tota una metàfora de la condició humana, de la seva mateixa dèria per continuar dret, per no caure. Aquesta és almenys la lectura que proposa el poeta Narcís Comadira al voltant dels saltamartins de la col·lecció del Museu del Joguet que ha fotografiat Jordi Puig per a l'exposició que serveix per tancar els actes del trentè aniversari del museu figuerenc.

A Saltamartins, que s'inaugura demà i es podrà visitar fins al 6 de gener, el fotògraf Jordi Puig ha volgut captar aquestes peces a vegades exasperants en ple moviment, en una sèrie fotogràfica que serveix a Narcís Comadira per dilucidar-ne el secret més fascinant: que mantenir-se dret és “una perfecció adquirida, una superació de l'estat animal”, i que “ens agrada conservar-la” igual que a aquests ninots, tan obstinats que de fet també són coneguts com “tossuts”. Per l'escriptor, en el text memorable que acompanya les imatges, el saltamartí és un símbol de l'estabilitat, i el seu moviment basculant no és sinó una mostra de l'obsessió per recuperar-la, com en els humans ho és la determinació d'alçar-se. Aquesta és, però, una conquesta que, com en el saltamartí, depèn d'algun òrgan interior: aquell pes amagat que per la força de la gravetat torna a posar el ninot dret; les conviccions i els valors que fan que es redrecin els humans i l'aguantin dret quan van maldades. Fins i tot el seu aspecte caricaturesc té alguna cosa de metafòrica, apunta Comadira, com “els homes i les dones, abocats a la nostra inestabilitat congènita”.