Els museus perden públic per les retallades
El MNAC, La Pedrera, la Fundació Miró, Cosmocaixa, el CCCB i, d'una manera dràstica, el Museu Picasso van tenir l'any passat un descens de visitants
El Teatre Museu Dalí ha superat el Museu Picasso i s'ha convertit en el més visitat de Catalunya
El MNAC va presentar una única exposició temporal en tot l'any, la del gòtic internacional
El “menys és més” sona bé com a filosofia de resistència heroica, fins que arriba el dia que comença a desafinar i el “menys” és, simplement, “menys”. Els duros a quatre pessetes s'han convertit en la moneda de canvi en el món de la cultura, i de tant tensar la corda ja tenim aquí les primeres fatals conseqüències. Escanyats per les cruels tisorades en els seus pressupostos, els museus i centres d'art del país van haver de reduir la seva activitat, de manera més o menys radical, l'any passat. Menys activitat (i, en alguns casos, poc atractiva), doncs menys estímuls per a la gent per visitar un museu. I així els ha anat: la majoria han perdut públic. El Museu Picasso de Barcelona ha baixat en picat (més de 360.000 visitants menys, una punxada en tota regla) i la resta han tingut disminucions entre lleus i moderades. Temps al temps. El 2013, l'enèsim any de retallades, se'n tornarà a parlar. Potser llavors el “menys” ja serà “molt menys”.
El 2012 ha estat un any molt difícil per als equipaments culturals, petits i grans, i entre els grans, els sistèmics, és a dir, els que han d'assegurar l'estabilitat del sistema. Un sistema cada vegada més vulnerable per la precarietat de recursos. Els fonaments trontollen i ningú és intocable: la prova més evident és el MNAC. Al Palau Nacional, sintetitzar el programa d'activitats (i tan sintètic: una única exposició temporal en tot l'any, la del gòtic internacional) ha significat una davallada de més de 130.000 visitants. Fonts del museu comenten que el 2012 ha estat un any de transició, el de l'arribada de Pepe Serra a la direcció. Serra va tenir molt poc marge de maniobra quan es va adonar que la seva antecessora, Maite Ocaña, no havia deixat cap més exposició preparada. Una dada per ser més optimistes és que els ingressos per venda d'entrades es van enlairar un 12% més que el 2011, i això s'explica perquè hi va haver més públic turista, que al cap i a la fi és el que paga l'entrada sencera.
367.000 visitants menys al Museu Picasso
Però on el descens de visitants ha estat més sonat és al Museu Picasso: de veure a prop el milió i mig de visitants, l'any passat es va quedar en menys d'1,1, que es diu aviat. Motius? El que més salta a la vista: la programació d'exposicions temporals era molt poc llaminera –que no vol dir necessàriament poc interessant– per a un públic que, l'any anterior, es va bolcar en massa per veure un desembarcament inèdit d'obres de Van Gogh en la mostra sobre el Picasso que va devorar París. Fonts del museu han explicat que també cal tenir en compte la nova manera de treballar del director Bernardo Laniado-Romero –que va rellevar Pepe Serra a principi d'any–, que procura que les sales no es massifiquin en les hores punta i, per tant, dóna prioritat a la qualitat de la visita.
La Fundació Miró resisteix molt millor la patacada, recula tímidament i perd els mateixos visitants que el CCCB: uns 40.000. Al CCCB la temporada es va confeccionar amb dues exposicions menys. I sense alguns festivals importants que o bé no tocaven (Kosmópolis, que sí que toca aquest any) o bé s'han desplaçat a altres llocs (Festival de Flamenc, SónarKids). Al CCCB la tendència és preocupant, perquè ja arrossegava punxades d'anys anteriors.
En canvi, el cas de La Pedrera és diferent. El nivell d'activitat s'ha mantingut i la programació ha rebut una resposta de públic similar. I, doncs, com s'han esborrat 100.000 visitants, que no és minúcia? Els ha perdut la mateixa Pedrera com a punt d'atracció de turistes. Segons estudis de la institució, el visitant internacional és el que ha baixat. Per contra, el públic local, que és l'habitual a les exposicions temporals, els ha seguit sent fidel.
També s'ha de fer una anàlisi matisada de la pèrdua de visitants de Cosmocaixa (més de 40.000). El 2011 va ser un any molt bo perquè va organitzar una mostra popularíssima sobre dinosaures. Si es comparen les dades del 2012 amb les del 2010, queda clar que el Museu de la Ciència de l'Obra Social La Caixa té consolidats més de 700.000 visitants.
Per sort no tothom ha perdut públic. Caixafòrum n'ha guanyat i com mai, fins a acostar-se al milió de visitants. És clar que el centre va celebrar el seu desè aniversari i el programa era excepcional (Goya i Delacroix van ser dos poderosos imants). Tampoc es poden queixar els museus Dalí, que han passat l'any amb una lleugera millora quant a visitants. El Teatre Museu Dalí de Figueres s'ha instal·lat més enllà dels vertiginosos 1,2 milions de visitants i s'ha convertit en el museu més visitat de Catalunya. I el Macba, que fa dos anys va deixar marxar dolorosament 50.000 visitants, n'ha recuperat prop de 20.000. Al museu estan molt contents que l'augment, encara que sigui petit, hagi estat gràcies als visitants locals, i això sense perdre'n d'estrangers.
Als responsables dels museus no els agrada gaire furgar en les xifres de visitants, sobretot quan se'n fan comparacions i freds rànquings. En els rànquings uns hi guanyen i altres hi perden (el podi és bellugadís: pregunteu-ho al Museu Picasso, que ha cedit el tron a l'incombustible Museu Dalí), i no sempre estan fets amb rigor. I és que en la manera de comptabilitzar el públic hi ha gat amagat: el més habitual és que del visitant a una col·lecció permanent i a una exposició temporal se'n registrin dues visites. I si participa en alguna activitat extra, tres. És a dir, que la suma total no són les entrades venudes. Més que de visitants, doncs, del que s'ha de parlar és d'usuaris. Però, es compti com es compti, el “menys” és difícil maquillar-lo amb un “més”.
La Sagrada Família, en una altra dimensió
A la Sagrada Família no en saben res, de crisis de visitants. Al temple de Gaudí, la principal icona turística de Barcelona, el públic creix i el calaix s'engreixa per continuar les obres que ja no cal ser optimista per pensar que s'acabaran el 2026, l'any del centenari del genial arquitecte. El 2012 ha tornat a ser un any de rècord: 3.233.526 visitants, més de 30.000 més que el 2011.
De fet, les coses com són: a la Sagrada Família ja la van passar, la malaltia de la crisi de visitants. El 2007, els 2,8 milions de visitants no presagiaven res més que una línia ascendent, però el 2008 (l'any de la fallida de Lehman Brothers, l'origen de tot el desgavell econòmic mundial) el món no estava per Gaudí i les il·lusions es van ensorrar i va començar la davallada, que el 2009 i el 2010 va tocar fons amb uns 2,3 milions de visitants (que molts voldrien, és clar). El 2010 hauria estat pitjor si no hagués començat a recollir els primers fruits de l'efecte de la visita del papa Benet XVI, i d'aquí la bona collita del 2011, quan es van trinxar els límits dels 3 milions de visitants.
Poca broma: els últims dos anys, la Sagrada Família ha guanyat un milió de visitants. L'obra inacabada de Gaudí aixeca més passions que el Museu del Prado, que no la supera ni sumant els visitants que va atreure a la seva seu de Madrid, 2,8, amb els que va registrar en el seu programa d'exposicions itinerants, 370.000.
El món sencer es deleix per la Sagrada Família, però és sobretot el ciutadà europeu el que hi té més tirada. El 10% dels visitants són d'Itàlia, el 7% d'Anglaterra i el 6% d'Alemanya. I un 12% dels visitants hi representen altres països europeus. Pel que fa a la resta del món, el 12% dels visitants procedeixen dels Estats Units i del Canadà. Un 3% són japonesos i menys d'un 1%, xinesos. I les visites nacionals? El 5% són catalans (com sempre, una xifra sorprenentment baixa) i prop d'un 8% són espanyols.