Política

MARTÍ ANGLADA

PERIODISTA. AUTOR DE “QUATRE VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA. UNA LECTURA NECESSÀRIA PER TRAÇAR EL FULL DE RUTA DE CATALUNYA”

“Per tirar endavant un procés sobiranista ens calen amics”

“Des del prefaci, aquest és un llibre mirat amb ulls des de Catalunya”

“A les grans manifestacions com la de l'Onze de Setembre hi han faltat banderes d'Europa”

EL CORRESPONSAL ENCICLOPÈDIC
Martí Anglada (Girona, 1949) ha recorregut mig món per explicar als catalans el que passava arreu. Llicenciat en dret i en ciències de la informació per la UAB, ha estat cap d'informació internacional de Televisió de Catalunya i comentarista de política internacional a TV3 i Catalunya Ràdio. Anteriorment havia estat corresponsal a l'Orient Mitjà, Beirut, el Caire, Bagdad i Israel, i després a Itàlia i el Vaticà, i la Gran Bretanya. Va ser el primer corresponsal a Washington de TV3 el 1984. Subdirector de l'Avui, es va prejubilar de TV3 després de treballar des de Brussel·les i els països de la Unió Europea. Durant els últims anys ha estudiat sobre el terreny els nous estats independents d'Europa.
No tenim el vent de la història a favor, però hi ha molta voluntat i molta il·lusió
Alemanya i França, i els Estats Units, són països clau en tot aquest procés que s'està iniciant
Ens cal una acció exterior molt decidida i aquesta és una gran mancança que tenim
Es viu un moment històric, com en el 1931 o després de la mort de Franco. Cal aprofitar-ho

És un dels grans periodistes d'aquest país especialitzat en informació internacional. Ha estat arreu, ha cobert conflictes per tot el món i l'ha trepitjat per explicar-nos-ho en primera persona. Prejubilat a Televisió de Catalunya, ha estudiat sobre el terreny els nous estats independents d'Europa i ens ofereix, a Quatre vies per a la independència (Pòrtic), la seva visió de com cal traçar el full de ruta de Catalunya a partir del procés d'independència de quatre estats d'Europa: Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia.

Per què ha escrit aquest llibre?
Quan em van prejubilar, vaig decidir que m'agradaria escriure sobre un possible full de ruta de Catalunya i vaig intentar fer una cosa sobre Itàlia. Volia posar de model un tros del nord d'Itàlia, el triangle Ticcino, Suïssa, Torí-Milà, que continuo pensant que és un model europeu important i del qual podríem aprendre molt. Però amb la gran crisi i la caiguda de Berlusconi, posar Itàlia de model no era pertinent. I amb tot això el procés sobiranista estava avançant. Faltaven mesos per a l'Onze de Setembre però hi havia un crescendo, i parlant amb gent del Centre d'Estudis Jordi Pujol em vaig decidir a parlar d'aquests països europeus que han fet un procés sobiranista. I que tenen vint anys, perquè estem parlant de països nascuts quan hi va haver la gran onada d'independències de la Unió Soviètica, del 1990 al 1993, països que fa més de vint anys que tenen la independència i que ja es pot mirar què han fet, com els ha anat. Es tractava no només d'explicar el procés d'independència, sinó d'explicar la formació del país, la formació de la consciència de poble, que varia molt a Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. Analitzo cada país per saber d'on venien i després, amb detall, el procés de quan es forma el moviment nacional de cadascun d'aquests països fins a arribar a la independència. I dedico l'altra part del llibre a explicar com els ha anat posteriorment.
El que fa és explicar-nos aquestes quatre vies a la independència per marcar com ha de ser el full de ruta de Catalunya?
Des del prefaci aquest és un llibre mirat amb ulls des de Catalunya. Si Catalunya no hagués estat en el procés en el qual està ara, no l'hauria escrit. Si hi he volgut aprofundir fins a l'últim detall de les decisions polítiques, constitucionals i jurídiques, és perquè Catalunya es troba en una cruïlla. El motiu últim del llibre és mirar què han fet els altres, mirar com els ha anat, tenir al cap les fórmules que han assajat, saber el resultat que han tingut per poder aprofitar les coses ben fetes i evitar els errors.
Per què Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia?
La primera decisió era agafar tres països, que representessin àrees geogràfiques diferents, culturalment diferents i que tinguessin en comú que fossin de l'onada d'independències del 1990-93 i que fossin tan semblants com fos possible a Catalunya: és a dir, que fossin membres de la UE i tinguessin l'euro com a moneda. Vaig escollir Estònia, un país bàltic; Eslovàquia, del centre-est, i un de l'antiga Iugoslàvia, balcànic, que és Eslovènia. Després hi vaig afegir Letònia perquè Estònia i Letònia són països bessons històricament, països luterans, i en canvi em vaig adonar que Letònia havia pres decisions diferents que Estònia i ha tingut resultats diferents. A Estònia li ha anat molt millor que a Letònia.
Hi havia el tema de la llengua.
El gran problema que han tingut estonians i letons per reconstruir l'Estat és que tenen una minoria de russos, molts nascuts a Rússia i que van emigrar a l'època soviètica, i aquesta gent és una quarta part de la població. Estem parlant d'una minoria molt important i d'un problema a resoldre, per estructurar lleis, educació, accés a la nacionalitat... Vaig buscar països que tinguessin problemes similars als de Catalunya, d'estructuració, perquè tenen minories nacionals importants. Aquest és el cas d'Estònia i Letònia, amb un 25% de russos, i Eslovàquia, que té un tros de país on són hongaresos i parlen hongarès. He agafat països que fossin rics en problemes i, per tant, variats en solucions. Perquè aquestes minories plantegen problemes lingüístics, d'accés a la nacionalitat. En aquest sentit, el més paradisíac dels quatre és Eslovènia, que és un país amb el 88% de la població de parla eslovena, un país més homogeni.
I nosaltres a qui ens assemblem? En qui ens hem de fixar?
Hem de fer el nostre camí. Els més semblants entre si, Estònia i Letònia, van fer coses molt diferents, la qual cosa vol dir que no perquè s'assemblin han de fer el mateix. El procés sobiranista és un exercici de sobirania i en aquesta mesura cadascú el fa a la seva manera. Però sí que es poden aprendre coses. La riquesa d'oferir quatre fórmules, totes diverses entre elles, fa que es pugui mirar i comparar. No hi ha un model, per això en presento quatre. Curiosament en els temes lingüístics, encara que a Catalunya la meitat de la població sigui catalanoparlant i l'altra, castellanoparlant, amb totes les barreges conseqüents que hi ha, hi ha uns vasos comunicants que només s'assemblen a Eslovènia. M'explico. A Estònia hi ha molts russos que no parlen ni entenen l'estonià. I molts estonians no entenen el rus. Per tant hi ha uns vasos incomunicants lingüístics. Això fa que el problema sigui difícilment comparable al català. I això passa també a Letònia i Eslovàquia. En canvi, Eslovènia és un país molt uniforme lingüísticament, encara que tingui immigració. Els seus immigrants provenen de Sèrbia, de Croàcia, de Bòsnia, i tots parlen llengües eslaves, amb la qual cosa aprenen immediatament l'eslovè. És un cas com el català i el castellà. Per això en aquest aspecte és molt semblant. Els problemes que es resolen de manera generosa són molt semblants als que tenim aquí, perquè són llengües amb vasos comunicants, amb facilitat d'aprenentatge i la comprensió, i això permet coses a l'ensenyament, al món universitari que en canvi entre el rus i l'estonià és molt més difícil.
Serem independents a Catalunya?
Tot això que he escrit serveix de full de ruta, però no sé si serem independents. El que sí que sé és el que han fet els altres, i puc dir que els processos sobiranistes s'assemblen molt amb un parell d'excepcions. Catalunya està en línia, però hi ha una enorme diferència: el moment històric. El moment històric és ara molt diferent. Aquests quatre països i molts d'altres es van independitzar quan el vent bufava a favor. Ara aquest vent no bufa. No estic dient que tinguem vent en contra, però el vent històric no el tenim a favor. Ara, per això no s'atura un procés sobiranista. Però hi ha coses que altres països han fet i que no veig que Catalunya faci prou. Tots aquests quatre països van jugar la carta dels amics de fora. No ens hem d'oblidar que les manifestacions per la independència d'estonians i letons estaven farcides de les banderes de cada país i de banderes dels Estats Units. Això ho van fer alguns països balcànics, també, perquè això és un senyal d'amistat, és una crida. Ens cal una acció exterior decidida i aquesta és una gran mancança nostra. Aquests països bàltics i Eslovàquia i Eslovènia tenien un peu posat als Estats Units, tenien un lobby. Catalunya no l'ha tingut. O millor dit, no el tenia fins fa un any i mig, quan la Mary Ann Newman, que és filòloga, professora a Nova York i una gran amiga de Catalunya, va crear la Fundació Ferragut, que és un lobby català als EUA. Però hauríem d'haver picat pedra molt abans, molt abans. He trobat a faltar sempre un Departament d'Exteriors a la Generalitat i una consciència que ens miren de fora i que hem de tenir amics, perquè sense amics no es va enlloc.
Amics importants.
No se n'ha de menystenir cap, d'amic, però evidentment s'ha de posar el focus en els més importants, com és el cas dels Estats Units i d'alguns països europeus, o sigui Alemanya i França, o França i Alemanya. I cuidar el Mediterrani, on ja tenim Israel i el Marroc, i jo crec que a Turquia s'hi ha de posar més l'accent. Però França i Alemanya són països clau.
Espanya ho sap, això.
Sí, és clar. El procés sobiranista català no és com l'eslovac, que va ser un trencament pactat amb els txecs. Qualsevol projecte viable no ha de topar amb una paret que es digui França ni amb una paret que es digui Alemanya. Tampoc vol dir que et vinguin a ajudar, a empènyer, però no hem de topar amb una paret. I això vol dir acció exterior, vol dir Institut Ramon Llull i una preocupació de la societat civil molt més gran. Durant les grans manifestacions a Barcelona potser no calia sortir al carrer amb banderes americanes, però sí amb l'europea. A la de l'Onze de Setembre, la grossa, n'hi havia, però n'hi hauria hagut d'haver moltes més. En llocs clau. Davant la tribuna de les televisions, alguna de les quals ho donava en directe, eren tot banderes catalanes amb una excepció: una bandera occitana. És molt respectable, però no era el moment, ja que la bandera occitana llegida des de França sembla trepitjar un ull de poll.
Aquest procés que estem engegant és molt feble encara.
No hi haurà una crisi històrica com la de la Unió Soviètica. Això passa cada 75 anys. Però el que pot haver-hi és una segona transició, que ja l'estem començant ara a flairar. Una segona transició amb tots els ets i uts a l'Estat espanyol. Del mateix calat que hi va haver amb la caiguda de la monarquia l'any 31, o amb la mort de Franco. Que se'm permeti la llicència, però aquests dies és com si es tornés a morir Franco. I dit això si s'obre una segona transició dependrà de l'habilitat nostra, de com s'aprofiten els moments històrics. Catalunya, per més contents que estiguem del nostre país, també té coses a millorar. I els polítics, en la crisi del 31, no van estar brillants. I amb la mort de Franco van estar millor, hi va haver més majories, hi havia l'Assemblea de Catalunya, però tampoc es va fer bé del tot a l'hora de negociar la Constitució perquè hi va haver divisions massa profundes. Dependrà dels nostres polítics, dels nostres dirigents i de la nostra gent. I torno a repetir: sense amics no ens en sortirem.
Per traçar el full de ruta, cal anar units?
És discutible si les forces sobiranistes han d'anar agrupades en una plataforma o agrupar-se en un parell de blocs segons afinitats. A Letònia tots els sobiranistes, que eren la immensa majoria, es van ajuntar, però després és el país que ha anat més coix. Ara tenen un partit russòfon. En canvi, els estonians van anar amb dues plataformes, sobiranistes totes dues. Una tenia molt bona relació amb els russòfons, els comunistes reformistes, i l'altra era la del món nacionalista. I van anar arrossegant tota la població i, quan van haver declarat la independència, que ho van fer els reformistes comunistes, l'antic Soviet Suprem, a continuació, va crear una assemblea paritària. I des de llavors és un dels països que tenen més consens bàsic. La fórmula de les dues plataformes, que és el cas d'Estònia i Eslovènia, tots sobiranistes, és la més adequada.
Pot ser un exemple.
Aquí tenim un parell de partits que no hi entren, tot i que les enquestes diuen que en el PP també hi ha gent que són regionalistes. Però bàsicament del món sobiranista, o millor dit del món del dret a decidir, hi ha dues ànimes: la més nacionalista i la més centreesquerra que també està pel dret a decidir. El meu consell és: ni atomitzats ni tots junts en una única plataforma. Aquesta és la lliçó del llibre. El fet que hi hagi dos pols sobiranistes o del dret a decidir, si són prou consolidats i hi ha un consens bàsic entre ells que permeti fer algunes coses juntes, no és pas el pitjor escenari.
Ens en sortirem?
No tenim el vent a favor, però hi ha molta voluntat i il·lusió. Hi ha la perspectiva d'una segona transició i ens falta gent que s'ha de preparar bé per afrontar, amb un cert consens bàsic del món del dret a decidir, les coses importants d'aquesta segona transició.
Pot ser una trampa?
Serà el que els partits que tinguin una forta majoria social al darrere vulguin. I dependrà de l'habilitat que tinguin. Que sàpiguen que l'Estat espanyol hi estarà sempre en contra.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.