La fita de Guastavino
Enguany se celebren els 100 anys de la inauguració de l'estació de tren més famosa del món, la Grand Central de Nova York, construïda amb volta catalana
L'arquitecte valencià va exportar als Estats Units i arreu la volta de maó de pla
Aquest hivern ha fet 100 anys de la inauguració de l'estació de tren més famosa: la Grand Central Terminal de Nova York. Des del 2 de febrer del 1913, a la Grand Central, l'emblema de Manhattan, mai no es dorm. Cap estació la supera en andanes (44) i vies subterrànies (67). Ni en pel·lícules: Hollywood s'ha fet farts de rodar-hi. Una ciutat dins de la ciutat per on cada any passen més de 80 milions de persones. Es va construir després de l'accident ferroviari més cruel (desenes de morts) de la història de Nova York, va costar més de 2.000 milions de dòlars i es va erigir en el símbol de la modernitat de la gran urbs americana, que en el tombant de segle s'havia lliurat en cos i ànima a una brutal transformació arquitectònica.
En la gestació del nou imaginari de la ciutat dels gratacels va participar decididament l'arquitecte Rafael Guastavino Moreno (València, 1842-Baltimore, 1908), ídol venerat a Amèrica, i encara ara no prou conegut ni reconegut al seu propi país. L'adoraven tant que, en morir, el diari The New York Times el va definir amb aquesta rotunditat: “Ha mort l'arquitecte de Nova York.”
A la Grand Central, perviu i segueix meravellant el llegat de Guastavino: el sostre de l'Oyster Bar, un dels restaurants més antics de la ciutat, està construït amb volta catalana o, el que és el mateix, amb el Guastavino system. L'arquitecte, que es va criar a València però de jove ja es va establir a Barcelona, on es va formar, va patentar i va popularitzar, no només a Nova York sinó arreu del país, la Catalan vault.
Guastavino va convertir la tècnica de construcció tradicional catalana, la volta de maó de pla, en tota una icona revolucionària de la imatge de futur que projectava l'Amèrica imparable. La volta catalana tenia un encant únic, però sobretot era pràctica, ja que permetia construir espais públics coberts sense perill d'incendi.
Guastavino va ser un personatge. El seu somni americà es va començar a escriure el 1881, l'any que va fer les maletes i va travessar l'oceà amb el seu fill de vuit anys, Rafael Guastavino Expósito, que heretaria la seva passió per l'arquitectura i seria el soci incondicional de la seva empresa, la Guastavino Fireproof Construction Co., que va estar activa fins al 1962. Els guastavinos van implantar les seves voltes a tot el món, i no només als Estats Units. Al Canadà, Mèxic i l'Índia encara en perduren.
Guastavino ja era a Nova York quan a Catalunya, aquell mateix any 1881, es va inaugurar el teatre La Massa de Vilassar de Dalt, on va fer la seva primera volta catalana. En la impressionant cúpula de La Massa, de disset metres de diàmetre, hi ha les claus de tot el projecte que Guastavino exportaria a Amèrica. Hi ha els secrets de la seva dèria per reinventar la volta de maó de pla, amb l'ajuda de nous materials. A Vilassar senten una estima especial per Guastavino, perquè els va situar en el mapa de les grans joies arquitectòniques. Des del consistori es promouen diferents accions per reivindicar el geni de Guastavino, per aprofundir en el seu coneixement i per evitar que quedi reduït a un exòtic que va anar a fer les Amèriques.
Tot i que, sens dubte, el que va fer als Estats Units fa caure d'esquena. A Nova York, a més del projecte per a la Grand Central, va deixar la seva empremta en 360 edificacions. La catedral de Sant Joan el Diví, l'església de Sant Bartomeu, el Carnegie Hall, el Museu de la Immigració d'Ellis Island... Però també a Boston hi va haver una veritable guastavinomania, visible en un centenar d'obres, entre les quals la biblioteca pública, el primer gran projecte que va desencadenar la seva carrera d'èxits.
A la Grand Central Terminal, estaran de festa tot aquest any per celebrar el centenari. Els novaiorquesos duran Guastavino i la volta catalana al cor i de ben segur que li dedicaran un bon tiberi a l'Oyster Bar. S'ho ben mereix perquè, com va dir fa uns dies l'alcalde Michael Bloomberg, “no és fàcil durar 100 anys a la ciutat que sempre canvia”.