–«Sí, ho fem amb el Sergi López després de 23 anys i després d'haver vingut amb moltes altres obres. Hem estat aquí des que es fa teatre, des de les manifestacions amb el lema Principal, teatre municipal fins avui.»

–«Em sembla fantàstic perquè era una obra hipernecessària que tots trobàvem a faltar. Ara queda molta feina per fer perquè cal omplir el teatre d'espectadors que vinguin a gaudir-ne.»

–«Recuperar el públic és un dels principals reptes que té ara, però també recuperar la il·lusió de la gent, que se l'ha de tornar a fer seu una altra vegada. Els ciutadans de Vilanova segur que tenen, com jo tinc, inquietuds culturals que ara no se satisfeien totalment: el teatre és l'art de les arts. Venir al teatre suposa relacionar-te amb els teus conciutadans participant d'un mateix acte artístic, cosa que avui en dia comença a ser molt difícil perquè la gent es queda a casa i fins i tot per realitzar actes sexuals utilitzen un ordinador. És la pasteurització de les relacions humanes.»

–«Ha d'omplir un buit que no es pot permetre tenir una ciutat com Vilanova i la Geltrú. El Principal ha de proposar obres artístiques, siguin de dansa o les importantíssimes obres infantils. I això passarà en un moment en què s'ha recuperat el cinema no comercial a la ciutat. No pot ser que el ciutadà no pugui gaudir d'aquest viatge de comunicació que suposa que un artista hagi escrit una obra i que hi hagi una sèrie de professionals que es posin a interpretar-la i que donen en viu en un acte únic que no es tornarà a repetir mai més. L'art en viu sembla una cosa fàcil, però aquesta química que es produeix és única, i recuperar aquesta vivència és com recular 45.000 anys enrere, quan els nostres avantpassats van arribar des de l'Àfrica a Europa i es reunien al fons d'una cova i el reflex del foc a la paret es convertia en la primera pantalla de cinema. Això només ho reprodueix el teatre, perquè el futbol, que podria semblar el mateix, és només la batalla, i no la representació de la batalla, que és el que a mi m'interessa.»

–«Sí, i ja era hora que, més de trenta anys després de la mort del dictador detestable, es comencessin a recuperar espais. Es necessiten infraestructures adequades a la població: el Principal va servir els primers anys, però ara hauria de quedar com el teatre històric i buscar un equipament per poder fer obres de gran format. A Vilanova no poden venir grans companyies perquè demanen 20 metres d'escenari i no hi són enlloc. Es necessita un gran teatre on es compleixin les perspectives d'una ciutat de 65.000 habitants, el FIMPT ha de tenir un lloc en condicions per veure espectacles... No pot ser que continuem comptant fer espectacles a l'aire lliure. Vilanova ja es mereix un gran teatre, però a més s'han de recuperar altres espais per a espectacles de petit format, com ara l'Orfeó Vilanoví. I avui que hi ha tantes discussions pels drets d'autor i els plagis a la xarxa, caldria apostar també per perdonar el cànon de l'SGAE als bars perquè puguin portar músics en directe i es puguin guanyar així la vida, perquè és la seva feina. És important recuperar l'art en viu.»