Sembla un fet fora de cap dubte que la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol no és del tot normal. Tot i que també es podria dir que aquesta anormalitat ja forma part del dia a dia, de la rutina. És una relació observada per un munt de punts de vista, passada pel sedàs de filtres i prismes més o menys radicals, una relació en què la normalitat hauria de ser entendre que cada idea, si és defensada amb respecte i és democràtica, és ben digne. Però com que, de fet, tot plegat és anormal, fet que evidencia l'existència d'un problema, a totes les bandes hi ha gent disposada a estirar la corda al màxim per trencar el diàleg, el respecte. Tant si agrada com si no que el futbol sigui un aparador polític, el ben cert és que ho és. I el Barça n'és un actor principal. Cada cert temps, una frase, una opinió, ens ho torna a recordar. Ara ha estat Thierry Henry, un ciutadà francès que després de viure un any i mig a Barcelona ha afirmat en una entrevista al diari La Vanguardia, que «Catalunya no és Espanya, i això s'ha d'entendre». Unes declaracions que no necessàriament havien de ser en clau sobiranista, però que han generat un munt d'interpretacions partidistes a totes les bandes. Ja siguin a favor o en contra. Henry ha percebut una diferenciació entre Catalunya i Espanya. I com que la relació no és gens normal, doncs s'ha creat l'enèsima polèmica. Polèmica que, com gairebé totes, s'ha atiat amb el temps des de totes les posicions polítiques. També dins de l'esport i del futbol.

No només persones relacionades amb el Barça han dubtat que Catalunya sigui Espanya. El 1990, el defensa madridista Chendo va afirmar, en acabar la final de la copa del Rei que havia perdut contra el Barça, que allò que més greu li sabia era que la copa d'Espanya no l'havia guanyada un equip espanyol. Lògicament, hores després va disculpar-se, però en calent un madridista s'havia posicionat ben a prop d'Henry. Un altre madridista de pro, de fet, possiblement el més gran madridista de la història, Santiago Bernabéu, també és recordat per les seves sortides de to a l'hora de parlar de Catalunya. D'ell es diu que quan es va allistar a l'exèrcit nacional durant la Guerra Civil, hauria dit que anava «a netejar Catalunya dels catalans», tot i que també és cert que tenia una gran amistat amb Samitier. Potser l'home llagosta era el català sobre qui parlava el president blanc quan va dir allò que «tenia un amic català, que tenia com a defecte que era jugador del Barça, i que per si encara fos poc, professava com a català». Les seva frase més coneguda, però, potser és aquella que va fer estant de vacances a Múrcia, quan va afirmar: «No encerten els que diuen que no estimo Catalunya. L'estimo i l'admiro, malgrat els catalans.»

Que Catalunya és diferent, doncs, també ho tenen clar moltes persones de fora de Catalunya, pel que sembla. Quan personatges com ara Laporta, Oleguer, Robson, Zenden, Van Gaal i ara, en clau diferent, Henry, han dit la seva, les seves opinions han aixecat ampolles. Tal com les van aixecar les de Ramón Mendoza, que, és clar, a més tenien un to despectiu. Tot el que sigui parlar en públic sobre la identitat catalana continua sent un afer espinós i complicat. Una prova que encara avui cal meditar el que es diu si es vol evitar tenir problemes. Una prova més d'una relació anormal.