“La crisi està connectada amb el zenit del petroli”

És el moment en què l'actual societat, basada en el consum desenfrenat de productes petrolífers, deixa de ser viable simplement perquè el consum de petroli no pot créixer més. Això no vol dir que el petroli s'esgoti, però sí que vol dir que cada cop haurem d'aprendre a passar amb menys, amb les repercussions que això representa. A més, el cas del petroli és un avançament del problema que hi ha en general en el subministrament d'energia, perquè les corbes de producció de petroli són molt semblants a les que hi ha en el gas, el carbó i l'urani, que són un 90% de tota l'energia que es consumeix al món. Per tant parlem que dins les dues o tres primeres dècades del segle XXI veurem arribar el zenit de totes aquestes matèries. Hem d'anar cap a una transició del model productiu.

La tendència és desastrosa. I, d'això, se'n parla en altes instàncies polítiques i àmbits més especialitzats, però no hi ha coratge per explicar les coses com són i acceptar el canvi del model productiu. Cal abandonar la societat basada en el consum, no podem produir per llençar, sinó que hem de reutilitzar i reduir perquè la Terra dóna el que dóna i no és tant. És cert que els països emergents estan apujant el consum d'energia, però els països occidentals l'estan reduint sobretot perquè a partir del 2005 vam arribar a un zenit a partir del qual la producció de petroli no ha pujat més. A més, hi ha una relació entre creixement de consum d'energia i de PIB. La crisi econòmica actual està molt connectada amb això, i anticipa uns problemes econòmics molt greus perquè no acceptem el problema i volem tornar a créixer, i així la crisi no acabarà mai. Aquesta crisi ens està dient que hi ha un límit que hem d'acceptar i adaptar-nos-hi si no volem arribar al col·lapse com han fet abans i per problemes semblants 26 civilitzacions.

No és això. Jo crec que més que la política, el que té més a perdre en tot això és el gran poder econòmic, que veu el creixement com indiscutible. Hi ha aquesta dificultat, però els governs estan avisats i estan prenent mesures; la dificultat és fer compatible aquesta realitat amb la idea que hem de créixer per reduir l'atur. En tot cas, la reducció de consum vindrà per la davallada de les corbes de producció, perquè veient com evoluciona l'extracció dels pous i jaciments, es veu que és la geologia la que no permetrà treure més petroli.

Aquest és un error habitual d'un plantejament purament econòmic. Els economistes solen dir que no es té en compte que quan hi ha demanda prou alta a un preu prou elevat es podrà extreure sense problema. Això no és veritat, perquè s'ha estudiat que el preu de la factura petroliera no pot superar el 5,5% del PIB en el cas dels Estats Units, ja que llavors el país entra en recessió per una propagació en cascada dels costos. Això vol dir un preu del barril d'entre 85 i 90 dòlars, i ara està a 124 dòlars. Això força la recessió, perquè no qualsevol preu és suportable per a l'economia amb l'estructura actual. A més, s'amaga el preu del rendiment energètic: la quantitat d'energia que es guanya per cada quantitat d'energia que es consumeix en l'extracció. Hi ha uns barems en funció d'aquest rendiment energètic, i es considera que en una societat estructurada com la nostra aquesta taxa de rendiment energètic se situa entre cinc i deu, més aviat a prop de deu. I algunes fonts que s'han trobat recentment donen un rendiment de, per exemple, quatre.

Segons la termodinàmica, amb les renovables en un màxim aprofitament no surten els números. En el cas de l'eòlica el màxim que pot produir la Terra, en una situació òptima de vent és una catorzena part del consum actual al planeta. La fotovoltaica té un rendiment de l'ordre de dos. Les podrem aprofitar i treure'n grans quantitats d'energia, però res comparable a la bestialitat que s'està consumint avui dia. Amb això vull dir que hem d'anar cap a un canvi de model, ja que som a la fi del creixement i d'un model basat en el consum.