Estrasburg 1982, Brussel·les 2009
Les manifestacions de l'independentisme català a l'estranger no havien superat mai el miler de participants abans de la marxa per la capital belga
Sense exagerar, amb les xifres a la mà i a la baixa, la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les, el cap de setmana passat, va ser l'expressió d'anhel d'independència dels catalans més multitudinària de tots els temps a l'estranger. Si partim dels 3.000 participants que la policia belga hi va comptar –els organitzadors van parlar de més de 10.000–, es pot afirmar amb rotunditat que mai no hi havia hagut un gruix de gent tan important per reivindicar l'autodeterminació i la creació d'un estat català a Europa. Els precedents més significatius es remunten en els anys vuitanta, quan la campanya del Tren de les Nacions de la Crida a la Solidaritat va reunir uns quants centenars de persones en ciutats com ara Estrasburg, Ginebra o París. Àngel Colom, un dels líders de l'extinta organització civicopolítica, recorda que la manifestació més concorreguda d'aquells temps va reunir com a màxim un miler de persones. Tot això passava abans de l'ingrés de l'Estat espanyol a la Unió Europea (1986). D'aleshores ençà hi ha hagut alguns actes tímids més, fins al del dia 7 passat.
Estrasburg, 1982
Fa gairebé tres dècades, tot i la prohibició del Ministeri de l'Interior perquè 800 persones viatgessin en un tren especial de Renfe cap a Estrasburg, seu del Parlament Europeu, la Crida va aconseguir desplaçar prop de 250 persones amb caravanes de cotxes i motos fins a la ciutat francesa, tal com relata la premsa de l'època. La campanya del Tren de les Nacions va visitar durant els anys 80 diverses ciutats europees amb l'objectiu d'internacionalitzar el cas català. Era el dia 11 d'octubre del 1982 quan l'aleshores vicepresident del Parlament Europeu, Pierre Pfimlin, va rebre una delegació de catalans a Estrasburg, que li van fer entrega del document Per una Europa de les nacions. Pfimlin «va deixar entendre que els temps encara no eren gaire madurs per poder pensar que el poble català fos acceptat a les institucions europees», relata el president del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), Aureli Argemí.
Ginebra, 1984
Un miler de persones van desplaçar-se en un altre viatge del tren de les nacions a Ginebra. L'expedició es va aturar a la Vall d'Aosta, un territori italià que s'autogoverna amb un estatut d'autonomia especial posterior a la Segona Guerra Mundial. Allà van trobar-se representants de diversos grups nacionalistes europeus, autors d'un document que van entregar a les Nacions Unides un cop a Ginebra, el 10 de juny. El text reclamava els drets col·lectius de les nacions sense estat del continent i el lliurament del text es completava amb una concentració davant la seu de la institució.
París, 1985
Tres anys més tard, un 14 d'octubre, la reivindicació es va traslladar –aquest cop sí, en tren– a la capital francesa, davant la seu de la UNESCO. L'Associació d'Acció Cultural (ADAC) va llegir, tal com recollia El Punt en la portada, un document de la Crida per reivindicar la presència oficial de la cultura catalana en aquest organisme internacional. Segons relatava l'enviat del diari a París, l'ara diputat Carles Puigdemont, l'acte va reunir prop de 400 persones. Els participants van arribar en un comboi de la companyia ferroviària francesa SNCF. Aquell cop una gran bandera catalana es va desplegar a la torre Eiffel.
Estrasburg, 1987
Cinc-cents cinquanta catalans es van tornar a manifestar, el dia 11 d'octubre del 1987, a Estrasburg amb el Tren de les Nacions. Els expedicionaris van ser rebuts per l'alcalde i van entregar al president de l'eurocambra –llavors era Henry Plumb– cent mil signatures recollides per la Crida a favor del reconeixement de les cultures minoritzades a Europa i perquè el català fos la desena llengua en convertir-se en oficial a la UE (ara n'hi ha 23, però encara no es pot parlar en català en el ple del Parlament). Entre les signatures hi havia les de Narcís Serra, Pasqual Maragall i Joaquim Nadal. A diferència del cas dels Deumil.cat a Brussel·les, en l'entrega del document reivindicatiu a l'eurocambra, l'any 1987, sí que hi eren presents alguns eurodiputats catalans: Xavier Rubert de Ventós (PSC), Carles Gasòliba (CDC), Antoni Gutiérrez Díaz (PSUC) i Concepció Ferrer (UDC), i també diversos rectors d'universitats catalanes, valencianes i de les Illes.
Albertville, 1992
I aprofitant la repercussió internacional d'uns jocs olímpics com els d'hivern d'Albertville (febrer del 1992) un centenar de membres de la Crida –un any abans que es dissolgués– van repartir 15.000 banderetes catalanes i díptics per donar a conèixer la realitat catalana als espectadors de les proves olímpiques.
Madrid?
Visitats els principals centres de decisió europeus, hi ha veus, dins i fora de l'independentisme català, que assenyalen la capital espanyola com a proper destí per manifestar-se, ja que s'hi prenen decisions que afecten el país.