Art i disseny sense frontera

Un vespre, eixancarrat al sofà de casa fumant com un carreter, l'històric galerista de l'art conceptual als anys setanta Manuel Valls es va oblidar que el seu gos s'havia pixat a l'estora tot contemplant el seu entorn: un Warhol, una escultura noucentista d'un artista gironí, un obra de Carlos Pazos, un dibuix del segle XIX, una joguina de la seva filla de quan era petita i una làmpada de Philippe Starck. Si art vell, art nou i disseny convivien amb naturalitat al seu espai més íntim –va pensar Valls–, per què no ho podrien fer en una galeria? Sí, tal com anhelaven les avantguardes de principi de segle, l'art i la vida s'han fusionat del tot, per què no traslladar aquesta unió en una galeria? I així és com aquest gat vell del galerisme barceloní va decidir embrancar-se en una altra aventura, molt diferent a la mítica galeria G, que va dirigir des de mitjan fins a final dels setanta entregat a l'art conceptual («sí, tots aquells artistes que ara exposa el Macba i que a l'època ningú en volia saber res»), i diferent també a la galeria Rose Selavy que, als noranta, va fer guerra amb les noves i tendres fornades d'artistes. Diferent, sí, però amb un esperit idèntic: «Anar sempre a contracorrent de l'establishment de l'art», proclama.

El nou projecte de l'intrèpid Manuel Valls es diu Art & Design Barcelona i és un altre concepte de galeria situada al 22@, al carrer Almogàvers, 142, al costat de la sala Razzmatazz. S'inaugurarà aquest dimarts (19.30 h), tot i que si ara s'hi acosten els semblarà impossible que les obres de condicionament es puguin acabar a temps. Dimarts, encara que sigui el minut abans de començar la festa, estaran acabades, exclama Valls. La galeria ocupa una nau que feia servei a un taller de reparació de cotxes. L'espai és generós. Hi ha una gran sala de 160 metres quadrats, sense ni una columna que destorbi i amb una altura de set metres. Ideal per a grans instal·lacions i pintures immenses. També disposa d'una terrassa-jardí, de 160 metres quadrats, perfecte per a l'art a l'aire lliure i els vernissatges, que condueix a una petita sala al fons de tot.

A final de l'any passat, Valls va intentar desplegar el seu nou projecte al carrer Consell de Cent, on hi havia hagut la galeria Àmbit abans que es traslladés al carrer Balmes. Però ho va deixar córrer, fastiguejat. «L'Eixample és només pasta de turistes amb calça curta i de shopping de luxe. Consell de Cent està mort. Aquí, al 22@, s'està construint la Barcelona del futur» i en clau cultural, adverteix amb raó, la cosa s'està animant i molt més que s'animarà: Hangar, Can Framis de la Fundació Vila Casas, el futur museu del disseny... «La setmana que ve trucaré a tots els meus amics galeristes i els donaré les adreces de les naus de lloguer i de venta que hi ha aquí. El futur és aquí.»

Què vol dir exactament que Consell de Cent, el circuit de galeries per excel·lència, està mort? «Doncs que ningú entra a les galeries, estan tot el dia buides. I no m'estranya... Sembla que entris a una església. Les galeries de Barcelona s'han convertit en llocs inhòspits, asèptics, gairebé sacralitzats... Són del segle passat, han quedat al marge de la vida de la ciutat», emfasitza Valls. Art & Design Barcelona, diu, és una altra història, amb una altra aura més fresca i desenfadada, amb un altre espai més ampli, amb un altre horari –«si el temps lliure de la gent es concentra els dissabtes i diumenges, la galeria ha d'estar oberta tot el cap de setmana»– i, sobretot, amb una altra línia de treball. I no només perquè art nou i art vell s'integraran amb el disseny, sinó també perquè els artistes que vol promoure Valls són uns altres. «Un 90% dels artistes que exposaré són d'aquí. Són els nostres artistes i jo crec en els nostres artistes. Perquè ens hem d'acomplexar de ser barcelonins i catalans? Jo, no, jo reivindico amb entusiasme la nostra particularitat per projectar-la al món.»

Ni tampoc està d'acord amb la manera com s'està comercialitzant l'art emergent i la recerca obsessiva de joves talents que, indefectiblement, acaben sent reemplaçats per uns altres més joves i de talents més prometedors. «Avui, per ser transgressors autèntics, toca mirar una mica enrere i valorar un tipus d'artista que sí que pot ser jove però pot no ser-ho, i que per sobre de tot ha de ser madur, ha de tenir una experiència al darrere. Ara el que toca és posar les coses al seu lloc.»

Els obscurs interessos del mercat de l'art, a Valls, li importen un rave. «A mi no em sentiràs dir a ningú: ‘compra aquesta pintura que és una bona inversió'. O és que Ferran Adrià gosa dir als seus comensals: ‘menja't aquest plat que és una bona inversió'? No siguem hipòcrites amb l'art, si us plau. L'art està fet per alegrar-nos la vida, per fer-nos més feliços, i el que costa en diners és el més irrellevant.»

Manuel Valls fa 35 anys que exerceix de visionari de l'art i, ja se sap, molt sovint els visionaris passen per poca cosa més que venedors de fum il·luminats. En tot cas, ell sí que pot dir amb la veu ben alta que quan va exposar als anys setanta obres de Warhol a Barcelona, per quatre calés, no en va vendre ni una. I avui més d'un i d'una s'estira els cabells.