A Gainsbourg (Vida de un héroe), Joann Sfar —un dels talents majúsculs de la nova historieta europea— pren la respectable i discutible decisió de convertir la vida de Serge Gainsbourg en conte infantil. Un Gainsbourg explicat als nens que manté certa relació de proximitat amb l'Ed Wood (1994) de Tim Burton: els dos biopics acaben amb un happy end que els incondicionals del chanteur i el cineasta sèrie Z saben que no va ser tal. A Sfar se li noten limitacions a l'hora d'afrontar el turment interior de l'artista i la seva deriva auto-destructiva, però el plaer experimentat pels seus fans és un argument de pes per a la defensa de la pel·lícula. És moment oportú per recordar alguns aspectes de la doble vida de Gainsbourg en el món del cinema:

a) A l'antologia Le cinéma de Serge Gainsbourg. Musiques de films 1959-1990, Stéphane Lerouge suggereix que el creador de Je t'aime moi non plus és a la chanson francesa el que la Nouvelle Vague va ser al cinema francès. Simplificant una trama molt més complexa, podria dir-se que Gainsbourg va portar fins a les seves últimes conseqüències la revolta iniciada per Boris Vian: ara és l'hora en què els seus hereus —artistes com Arthur H., Philippe Katerine M. i Benjamin Biolay— confirmen que tot gest creatiu projectat cap al futur acaba trobant els seus receptors somiats. Lerouge cita una interessant frase de Gainsbourg sobre l'art d'escriure bandes sonores: “La música d'una pel·lícula ha de ser, primer, un contrapunt, i segon, no ha de fer mai un pleonasme”.

b) El cas és que Gainsbourg, la Nouvelle Vague de la chanson, no va treballar mai per a Godard, Truffaut, Rohmer o Malle: la seva porta d'entrada al cinema va ser un nom menor del moviment, Jacques Doniol-Valcroze, un dels fundadors de Cahiers du Cinéma i company de viatge de tot aquell relleu generacional. El primer tram melòdic del tema principal de L'eau a la bouche (1960) sembla suggerir el moviment sinuós d'un pla seqüència. Molts anys més tard, el mateix Gainsbourg va signar un dels més pertorbadors usos d'aquest recurs visual. Va ser al vídeo musical de la polèmica Lemon incest (1984): la càmera entra per una lluerna i plana cap a un llit amb connotacions d'altar. Allà, un Gainsbourg esforçadament decadent i una Charlotte Gainsbourg de 12 anys canten a l'incest i a les lleis innegociables d'una moral privada. Podria ser el bressol de les poètiques transgressores del cinema de Gaspar Noé o Catherine Breillat.

c) Gainsbourg va coincidir amb el mític Michel Simon al rodatge de Ce sacré grand-père (1968) i entre ells va sorgir una complicitat immediata que va agafar forma musical en la cançó L'herbe tendre: un himne a la insubmissió vital. Aquell mateix any Gainsbourg apareixia com a actor a Mister Freedom (1969), de William Klein, una anomalia que responia de manera més transparent a la politització ambiental.