Pedalar amb alegria
Sergi Pàmies il·lumina l'aspecte tragicòmic de l'existència humana en el recull de relats ‘La bicicleta estàtica'
L'autor deixa traspuar elements autobiogràfics de manera explícita
Sí: ha trigat quatre anys a tornar a les llibreries després de Si menges una llimona sense fer ganyotes. I què? Sergi Pàmies és dels pocs escriptors que, com un artesà fuster, els agrada cisellar amb paciència i amor cada angle dels seus contes. El resultat, La bicicleta estàtica (Quaderns Crema), és un recull de dinou relats depurats en què, per primera vegada, deixa traspuar elements autobiogràfics de manera explícita. “L'esforç que havia fet fins ara d'encobriment, que d'altra banda em semblava molt còmode i coherent, aquí em semblava deshonest.”
Hi apareixen records de la seva infància a París, on va néixer el 1960 i on els seus pares –l'escriptora Teresa Pàmies i el polític comunista Gregorio López Raimundo– es van exiliar. També evoca el fet que els seus pares el van engendrar després de veure Le notti di Cabiria, de Fellini. “Aquesta anècdota que recupero –un primer pont amb l'obra de la mare, ja que la vaig descobrir llegint-la–, em va influir de manera literària i quan vaig visitar els estudis de Cinecittà només buscava referències de Fellini”, el seu “segon pare”. Un film, d'altra banda, sobre la vida d'una prostituta, Cabiria, que, tot i ser cruelment maltractada per la vida, no perd mai l'esperança. “En el fons és el retrat de tota una generació i una època marcada per la creença que les dificultats no són rellevants i que la causa ho justifica tot.”
Pàmies assumeix que la mort recent del seu pare ha estat el detonant d'aquest i altres contes, com ara Cent per cent seda natural, en què parla de l'afició del pare per fer bé el nus de les corbates, o El mapa de la curiositat, un retrat dels espais de la infància a l'exili. Això sí, sempre prenent la memòria com a material per fer ficció. I aquí puntualitza: es tracta de memòria, no de nostàlgia. “La nostàlgia és l'ús pornogràfic de la memòria: no només recordem les coses, sinó que les envernissem amb una emoció que explotem fins a límits patològics”.
Pàmies va encara més lluny i parla de “nostàlgia organitzada”, com ha generat la Transició, la Guerra Civil, l'exili, els anys 80 o l'independentisme: “És la nostàlgia d'un món no gaire identificable, d'una realitat més literària que real”. Com el protagonista d'Ataràxia, l'escriptor signaria on fos perquè li extirpessin els dos “llimacs” de la nostàlgia i l'esperança: “Les dues mentides més nocives dels nostres temps.”
D'altra banda, i per protegir-se de les grans faules, Pàmies sempre s'ha fixat en les coses mínimes i aparentment menors. “Justament per haver tingut una infantesa extravagant i haver viscut envoltat de relats fabulosos, prefereixo inspirar-me en l'oficinista gris, el tio que no té nom, les bosses d'escombraries o els gossos petaners”.
Cyrano milionari
En un dels relats més sorprenents, Benzodiazepina, un home estableix una relació amb si mateix a través del xat, un fenomen que Pàmies volia tractar fa temps: “Avui el Cyrano es forraria o tindria molt d'èxit perquè al xat la paraula ben dita té més valor que la musculatura”. El perill –remarca– és caure en “l'egolatria i l'onanisme”.
Què tenen en comú els personatges que animen els relats? Doncs que tots pedalen sense anar enlloc, com en una bicicleta estàtica. Ben bé com un Sísif d'estar per casa: “Així com el mite de Sísif té una grandesa, aquí hi ha un punt tragicòmic, ridícul i domèstic, perquè una bicicleta estàtica és un objecte que fa nosa i fixat a una època concreta.” Ara bé, l'optimisme –o la ironia?– preval: “Pedalar per si mateix té un valor, cal afrontar la vida amb esportivitat.”