Cultura
Mor Willy DeVille, mestís del rock
El cantant va tenir un gran èxit amb les seves versions de cançons com 'Hey Joe' i 'Demasiado corazón'
Rock, soul, blues, salsa, música cajun de Nova Orleans, música llatina... Willy DeVille va explorar nombrosos estils per crear una sonoritat pròpia amb cançons de gran èxit com ara les versions de Hey Joe, de Jimi Hendrix, i Demasiado corazón, de Belle Pérez.
El mestissatge musical del peculiar DeVille va quedar orfe la nit de dijous a divendres quan el cantant va morir en un hospital de Nova York a causa d'un càncer de pàncreas. Cantant i guitarrista, Willy DeVille, que havia nascut al barri del Lower East Side de Nova York -feia 56 anys segons algunes fonts i 59 segons unes altres; a la seva web oficial no dóna la data de naixement-, feia mesos que patia la malaltia, que li van diagnosticar quan s'estava sotmetent a un tractament per una hepatitis C. El cantant havia cancel·lat totes les seves actuacions fins al 2010, quan estava previst que sortís el seu pròxim treball discogràfic.
Willy DeVille, que va deixar l'escola als 14 anys, es va formar musicalment en la Nova York de l'època punk. Va començar a tocar amb el grup Mink Deville, actuant en clubs llegendaris com el CBGC's, al costat de grups com els Ramones, abans d'enregistrar el seu primer disc, Cabretta, que va ser qualificat per la revista Rolling Stone com un dels millors àlbums de l'any 1977. Ja en aquells moments DeVille va explorar la barreja d'estils que seria característica de la seva carrera: soul, rock i blues. En el seu tercer àlbum, Le chat bleu, hi va participar com a compositor Doc Pomus, també autor de cançons d'Elvis Presley.
L'influx de Nova Orleans
El cantant també havia col·laborat amb Mark Knopfler, dels Dire Straits, que va produir el seu disc Miracle (1987). A principis dels anys 90, DeVille va abandonar la seva Nova York natal per establir-se a Nova Orleans, ciutat que el va fascinar immediatament per la riquesa de les seves arrels musicals.
El 1992 va treure un dels seus discos més coneguts, Backstreets of desire, en què va incloure una versió mariachi del tema clàssic de Jimi Hendrix Hey Joe.
Més conegut a Europa que als Estats Units, Willy DeVille havia actuat diverses vegades a Catalunya en locals com Bikini, Studio 54 i el Poble Espanyol, així com al Festival de Blues de Cerdanyola. La seva última actuació a Barcelona va ser el juliol de l'any passat a la sala Bikini per presentar el seu últim treball, Pistola. L'any 1993 el seu disc Live va assolir el número 1 de les llistes de discos més venuts a l'Estat espanyol.
El cantant, que es declarava un gran admirador d'Édith Piaf, també havia estat molt vinculat a França, on havia enregistrat el seu àlbum Le chat bleu (1980).
El mestissatge musical del peculiar DeVille va quedar orfe la nit de dijous a divendres quan el cantant va morir en un hospital de Nova York a causa d'un càncer de pàncreas. Cantant i guitarrista, Willy DeVille, que havia nascut al barri del Lower East Side de Nova York -feia 56 anys segons algunes fonts i 59 segons unes altres; a la seva web oficial no dóna la data de naixement-, feia mesos que patia la malaltia, que li van diagnosticar quan s'estava sotmetent a un tractament per una hepatitis C. El cantant havia cancel·lat totes les seves actuacions fins al 2010, quan estava previst que sortís el seu pròxim treball discogràfic.
Willy DeVille, que va deixar l'escola als 14 anys, es va formar musicalment en la Nova York de l'època punk. Va començar a tocar amb el grup Mink Deville, actuant en clubs llegendaris com el CBGC's, al costat de grups com els Ramones, abans d'enregistrar el seu primer disc, Cabretta, que va ser qualificat per la revista Rolling Stone com un dels millors àlbums de l'any 1977. Ja en aquells moments DeVille va explorar la barreja d'estils que seria característica de la seva carrera: soul, rock i blues. En el seu tercer àlbum, Le chat bleu, hi va participar com a compositor Doc Pomus, també autor de cançons d'Elvis Presley.
L'influx de Nova Orleans
El cantant també havia col·laborat amb Mark Knopfler, dels Dire Straits, que va produir el seu disc Miracle (1987). A principis dels anys 90, DeVille va abandonar la seva Nova York natal per establir-se a Nova Orleans, ciutat que el va fascinar immediatament per la riquesa de les seves arrels musicals.
El 1992 va treure un dels seus discos més coneguts, Backstreets of desire, en què va incloure una versió mariachi del tema clàssic de Jimi Hendrix Hey Joe.
Més conegut a Europa que als Estats Units, Willy DeVille havia actuat diverses vegades a Catalunya en locals com Bikini, Studio 54 i el Poble Espanyol, així com al Festival de Blues de Cerdanyola. La seva última actuació a Barcelona va ser el juliol de l'any passat a la sala Bikini per presentar el seu últim treball, Pistola. L'any 1993 el seu disc Live va assolir el número 1 de les llistes de discos més venuts a l'Estat espanyol.
El cantant, que es declarava un gran admirador d'Édith Piaf, també havia estat molt vinculat a França, on havia enregistrat el seu àlbum Le chat bleu (1980).
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.