Tàrrega, territori singular

La Reial Cia. Teatre de Catalunya torna a Tàrrega amb un debat social, Bunny me, vols una mascota? Si al 2008 van fer un esquerp retrat de la vida de les prostitutes de carretera, ara tornen a un pla molt més pròxim: el dels aturats. Il·luminats com són, no se'ls acut altra solució per reduir el nivell d'atur que proposar a les famílies benestants que, en comptes de comprar un animal als seus fills, adquireixin un aturat (o dos, perquè amb la parelleta s'amplia la gamma de coreografies) com a distracció domiciliària. És una idea que retallaria les cues a l'Inem, ara que difícilment seran tan fidels i generosos com ho pot ser un gos. Segons es mostra a l'aparador d'una botiga d'esports de l'avinguda de Catalunya (el que abans era un tram de l'N-II), que s'ha convertit en zona de vianants, els seleccionats treballen amb correcció però no amb il·lusió. És una feina que accepten, amb desgana, a ritme cubà, com si fos el d'una feina en cadena. El teatre al carrer de Tàrrega és tan potent que el cinema veí de l'avinguda de Catalunya ha decidit tancar fins demà, per remarcar el parèntesi de la fira. Tot un símptoma que Tàrrega és un territori (puntualment però de manera periòdica) ben singular. Ahir al migdia, els càntabres de Corocotta Teatro miraven al·lucinats un 3 de 7 de la Vella de Valls. L'acció no era de la fira, però a ulls verges de castells com els seus, que no deixaven de filmar, ho podria haver estat. Coincidències que l'aplec de Sant Eloi s'enganxi amb la diada nacional.

La darrera edició amb la direcció de Jordi Colominas és de fidelitats. També aquest any tornen els actors de Kamchatka. Els que al 2006 passejaven amb llargs abrics i maletes pesades pels atapeïts carrers del centre, quatre anys després han trobat un espai d'acollida: és l'antiga casa dels amos de Cal Trepat, als afores. L'edifici, tancat fa quatre dècades, s'ha convertit en una mena de forat en el temps. Es troben les joguines dels nens de Cal Trepat o les fotos i discos familiars de l'època. El grup de Kamchatka acull l'espectador amb la tendresa amb què buscava una ajuda per a la seva eterna itinerància. Ara volen ensenyar cada racó amb la seva ingènua i silenciosa generositat.

En un lloc de pas com és una impersonal rotonda en obres (encara s'hi conserva el cartell de Dragados perquè els actors de Ro Theater només tanquen l'espai amb llargs llistons, però no eliminen res de l'espai seleccionat), s'hi situa una mena de forat negre. Màgicament, es descobreix que tothom porta agafada de la mà la seva ànima. Si aquesta es desprèn, el personatge cau desmaiat, o mort. No és una tragèdia, tampoc. Perquè al llarg del muntatge Broeders es comprova que tot és reversible: el que ha estat ànima torna a ser persona i viceversa. L'ànima té memòria? Ro Theater juga amb la paradoxa i amb la trampa, perquè varia la seva lectura. A vegades una ànima abraça la seva antiga parella, encara viva, amb afecte. Altres, distant, amb impersonalitat. Es tracta d'una peça que a Catalunya només es pot trobar a Tàrrega.